Educación y Ecología: El currículum oculto antiecológico

He encontrado este libro, que se puede leer on line (por su puesto!) http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/Informe_curriculum.pdf

Para muchas personas lo que dicen los libros de texto son verdades tan incuestionables como que el Sol sale por el Este.
Los libros de texto de la educación formal no sólo permanecen ajenos a la gravedad de la crisis ambiental, sino que celebran y legitiman una buena parte de lo que hace que el planeta se esté volviendo insostenible.
Esconden o trivializan el futuro, ensalzan sin freno la tecnología de la producción y defienden un modelo de "desarrollo" que ya es incompatible con el mantenimiento de la vida. Denominan como avance o crecimiento lo que ya no es otra cosa que expolio de la naturaleza o destrucción de las condiciones de vida.
Coordinado por: Fernando Cembranos, Yayo Herrero y Marta Pascual

 

post by Omaira Beltrán

Zapatero tampoc compleix amb el català

Si la llengua catalana encara no es pot fer servir a les institucions europees és perquè el govern espanyol no vol. El 90% dels acords que José Luis Rodríguez Zapatero va signar a Brussel·les el 2005, que havien de permetre l'ús del català, del basc i del gallec tot i que no siguin llengües oficials de la Unió Europea, no s'estan aplicant perquè Madrid els incompleix. Així ho revela un informe del think tank Horitzó Europa, al qual ha tingut accés l'AVUI i que el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, presentarà aquest migdia.

"Tres anys després, els catalanoparlants encara no es poden relacionar per escrit amb els òrgans de la UE en la seva llengua i no s'ha traduït al català ni publicat en cap web oficial de la Unió o del govern espanyol ni una sola directiva o reglament adoptat per codecisió", denuncia l'estudi. Intervenir en català al ple del Parlament Europeu segueix estant prohibit i "només" s'hi pot parlar en el Comitè de les Regions, institució buida de poder, i en les reunions del Consell de Ministres, tot i que amb comptagotes: el cafè per a tothom que se serveix a la Moncloa obliga els consellers catalans a esperar que la resta de comunitats hagin desfilat per Brussel·les –uns dos anys– per poder tornar-hi.

"Quatre dels cinc acords signats no es poden considerar en aplicació, a causa, principalment, de l'incompliment de la part espanyola", sentencia l'informe en les seves conclusions. 

El govern espanyol havia de decidir qui faria les traduccions del català, del basc i del gallec al castellà i viceversa i informar-ne Brussel·les, així com fer-se càrrec de les despeses, d'un milió i mig d'euros anuals. Però Zapatero encara no ha complert aquest "requisit indispensable", i això explica que "només s'estigui aplicant, aproximadament, el 10% de les clàusules acordades" i "situa el català en una posició de pràctica inexistència davant les institucions de la UE".

Menys publicacions
Firmar els acords però no aplicar-los està sent molt contraproduent, i l'ús del català fins i tot ha fet "un pas enrere": quan no hi havia cap normativa, els Tractats es traduïen i s'editaven publicacions en català –a càrrec de l'erari comunitari, a més– i la bona voluntat dels traductors i intèrprets catalanoparlants permetia rebre i respondre cartes en català, una pràctica que encara és habitual a la Comissió, tot i estar fora de la llei. L'associació Horitzó Europa, constituïda el 2007, es declara transversal, apartidista, catalanista i europeista, i vol promoure la contribució de Catalunya al procés de construcció europeu.

Bufetada al govern català i als eurodiputats

L'informe d'Horitzó Europa es limita a culpar el govern espanyol, però és evident la deixadesa del govern de la Generalitat, que no ha denunciat l'incompliment de Zapatero: ni la seva delegació a Brussel·les ni el seu secretari de Política Lingüística –l'exeurodiputat republicà Bernat Joan– no s'han queixat ni han pressionat quan ja fa gairebé quatre anys que el president espanyol va vendre que el català seria poc menys que oficial a la UE. També sorprèn el silenci dels eurodiputats catalans, que culpen de tots els mals el vicepresident de l'Eurocambra, el popular Aleix Vidal Quadras, però no s'enfronten al govern socialista.

Lluny del gaèlic
Ni Zapatero, ni Aznar, ni González no han demanat mai la reforma del règim lingüístic per afegir el català a les 23 llengües oficials. I d'oportunitats no n'han faltat: cada cop que la UE s'amplia cal reobrir-lo per encabir-hi la llengua del nou soci, com es va fer el 2007, per al búlgar i el romanès. Si el gaèlic, amb només 60.000 parlants, és oficial i el català no, tot i tenir-ne deu milions, és perquè Dublín ho vol i Madrid no. Irlanda ho va demanar el juny del 2005, 32 anys després d'haver-se adherit a la UE, i els socis ho van haver d'acceptar./ Avui

L'ús de clor en la potabilització es podria evitar

Així ho conclou l'estudi dels investigadors Cristina M. Villanueva, Manolis Kogevinas i Joan Grimalt de l'Institut Municipal d'Investigació Mèdica (IMIM) i del Centre d'Investigació d'Epidemiologia Ambiental (CSIC). El treball prova que hi ha el doble de risc de desenvolupar càncer de bufeta pel fet de nedar habitualment en piscines degut a l'exposició als trihalometans, uns components generats en els processos de desinfecció de l'aigua.

Els investigadors afirmen que si bé la cloració en el tractament de l'aigua potable és el més habitual a l'estat espanyol existeixen alternatives més segures per a aquests processos. Espanya, afirmen, és el segon país de la Unió Europea després de Portugal amb els nivells més elevats de trihalometans.


Freqüentment es considera que els processos utilitzats per a la desinfecció de l'aigua potable són necessaris per evitar el risc d'infeccions hídriques. Per això l'administració i les empreses de tractament d'aigua potable consideren que és menor el risc d'exposició als compostos derivats del clor que el risc, major, de les infeccions.

Per això el treball alerta que cal indicar que la prevenció química i bacteriològica de les aigües no són antagòniques, especialment per a un país del nivell socioeconòmic com Espanya. El risc sobre la salut humana de la cloració de l'aigua és evitable, ja que hi ha mètodes de desinfecció i línies de potabilització alternatius al clor i als procediments actuals, amb igual capacitat desinfectant i menor formació de compostos clorats i bromats. / Jornal

Catalunya se situa a la cua en creixement econòmic a l'Estat

L'economia catalana va créixer un 3,5 per cent el 2007, una xifra igual a la registrada a Astúries i només una dècima per sobre del País Valencià, la comunitat que va tenir menys dinamisme econòmic l'any passat. Això significa que, segons les dades publicades ahir per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), Catalunya va situar-se a la cua del creixement econòmic de l'Estat.

Aragó, en canvi, lidera el rànquing, amb una pujada del seu producte interior brut (PIB) del 4,5 per cent, vuit dècimes per sobre de la mitjana estatal, que l'any passat es va situar en el 3,7% per cent.

Aragó ve seguida de Castella-la Manxa, amb un creixement del 4,2 per cent, i de Galícia i la Rioja. Totes dues s'anoten un ascens del 4 per cent. També van créixer per sobre de la mitjana Extremadura, Múrcia i Navarra. Madrid, Cantàbria i el País Basc van igualar la mitjana espanyola (3,7 per cent), mentre que set comunitats van créixer per sota.

Les dades publicades ahir per l'INE també reflecteixen el dinamisme econòmic entre els anys 2000 i 2007. Durant aquesta època, el creixement econòmic anual espanyol va ser del 3,4 per cent, tot i que set comunitats van sobrepassar aquesta xifra.

Un cop més, Catalunya va quedar per sota, amb un avenç del producte interior brut del 3,2 per cent. En canvi, lidera en aquesta ocasió la classificació Múrcia (3,9 per cent), seguida d'Andalusia (3,7%) i Extremadura (3,6%).

Si ens fixem en el PIB per habitant, però, el Principat no queda tan malparat. Segons les dades de l'INE i de l'Eurostat, l'oficina de la UE, nou comunitats tenen un PIB per habitant superior en un 6% a la mitjana comunitària.
El País Basc i Madrid són les que registren uns índexs més elevats, superant en un 37 per cent els de l'Europa dels 27. En un segon i tercer lloc hi ha Navarra (33%) i el Principat (24%)./Avui

Els Mossos censuren una pancarta al Catalunya-Colòmbia

Marc Puig /

El passat diumenge, i en motiu del partit de la selecció catalana contra la selecció colombiana, les JERC i membres del Col·lectiu Maloka, ens vam trobar per fer i penjar varies pancartes denunciant el terrorisme d'estat que està realitzant l'administració d'Uribe a Colòmbia des de fa anys, contra els moviments politics i socials de l'esquerra colombiana. Us adjunto la nota de premsa corresponent:

Els Mossos d'Esquadra retiren una pancarta de les JERC i del Col•lectiu Maloka durant el partit del Catalunya Colòmbia

La pancarta conjunta de les JERC i el Col•lectiu Maloka, denunciava els més de 1100 desapareguts, els més de 250 sindicalistes assassinats i les més de 950 execucions extrajudicials que s'han dut a terme per part del Govern d'Uribe

El passat diumenge, membres de les JERC i del Col•lectiu Maloka, varen desplegar al Camp Nou dos pancartes en solidaritat amb les lluites populars que s'estan duent a terme a Colòmbia, i denunciant les polítiques extorsionadores del Govern d'Uribe, enfront les classes populars del país.

La normalitat d'aquest acte es va veure trancada als voltants de la mitja part del partit, quan membres de la seguretat privada de l'Estadi del F.C. Barcelona, varen comunicar els integrants de les dues organitzacions que havien de retirar una de les pancartes, ja que aquesta ,segons els Mossos d'Esquadra, era ofensiva.

A la Pancarta en qüestió, s'hi podia llegir: "URIBE: 1100 desapareguts, 250 sindicalistes assassinats i 950 execucions extrajudicials. No més terrorisme d'estat". Des de les dues organitzacions, es va intentar dialogar amb els cossos de seguretat, però fent cas omís de les explicacions dels membres del Col•lectiu Maloka i de les JERC, aquests van procedir a retirar la pancarta.

Des de les dues organitzacions veiem aquests fets com un greu atemptat contra la llibertat d'expressió d'ambdues organitzacions, i més encara quan els arguments mostrats pels Mossos d'Esquadra i els Cossos de Seguretat de l'estadi, estaven basats en uns arguments ofensius, que en cap moment es mostraven a la pancarta.

Per aquests motius demanem al màxim responsable de l'operatiu dels Mossos d'Esquadra destinats el passat diumenge al Camp Nou i al mateix temps al Conseller Saura, que doni explicacions sobre els fets transcorreguts el passat diumenge al Camp Nou.

Des de les JERC li demanem al Conseller Saura, la seva opinió sobre altres pancartes exhibides al llarg del partit, i que tenien relació amb la situació política a Colòmbia, i que en aquest cas, no van ser censurades pels cossos de seguretat de l'estadi i pel Cos dels Mossos d'Esquadra, tal i com va ser el cas de la pancarta signada amb l'anagrama del seu partit polític, i que va ser present al llarg de tot el partit de la Selecció Catalana.

Finalment des de les JERC, ens volem solidaritzar amb tots els afectats per les polítiques obscures que es duen a terme des del Govern de Colombià, envers els moviments socials i polítics de l'esquerra democràtica Colombiana, on dia darrera dia, pateixen la violació i la persecució per part del Govern d'Uribe, amb diferents actuacions totalment contraries als Drets Humans.

Coca Cola, GAP, Bayer y Nestlé, entre las empresas más 'irresponsables' en materia social

EFE
GINEBRA.- La plataforma de ONG crítica con el Foro Económico Mundial
(WEF), conocida como 'Ojo Público de Davos' y formada por una
coalición de organizaciones internacionales, ha seleccionado a las 25
multinacionales que considera más "irresponsables" en materia social y
ecológica. Entre ellas se encuentran Coca Cola, GAP, Bayer, Alcoan y
Nestlé.

Esa organización ha informado de que el próximo 25 de enero,
coincidiendo con la reunión anual del FEM en la localidad suiza de
Davos, premiará a cinco de ellas como "las que han demostrado tener un
mayor grado de irresponsabilidad".

Las galardonadas, como viene siendo habitual desde el año 2000, serán
multinacionales que hacen caso omiso de su responsabilidad en el
respeto a los derechos humanos y laborales, la protección del medio
ambiente y el pago de impuestos.

"Nuestro objetivo es no dejarnos impresionar por los discursos vacíos
del FEM y mostrar aspectos importantes que las empresas han dejado de
lado en sus tareas diarias, con la intención de que la responsabilidad
empresarial no sea sólo un concepto vacío", explican los responsables.

'Ojo Público de Davos' reúne a diversas ONG de los cinco continentes y
selecciona a las empresas según las propuestas, por parte de
organizaciones de todo el mundo, de "compañías que claramente ilustran
el aspecto negativo de la globalización económica".

Los premios serán otorgados por el actor y humorista suizo Patrick
Frey, durante la inauguración de las reuniones alternativas que se
celebrarán en Davos, al mismo tiempo que el FEM.

A todas las multinacionales premiadas se les recordará, según los
organizadores, que la sociedad tiene derecho a exigir que toda empresa
se responsabilice de su entorno y del medioambiente, que respete los
derechos humanos y laborales y que pague sus impuestos.

Entre la veintena de empresas seleccionadas este año se encuentran:

Nestlé: El gigante suizo agroalimentario repite nominación después de
haber ganado un premio el año pasado por su abusiva comercialización
de sustitutos de leche materna en algunas zonas de África.
Bayer, ZfU, Novartis, Ciba y Syngenta: La farmacéutica alemana Bayer,
la escuela internacional de negocios y las químicas helvéticas
compartirían premio por su gestión de desechos tóxicos.
Coca Cola: Con dos nominaciones: daño al medioambiente y falta de
respeto de los derechos humanos.
Delta & Pine Land:También está nominada esta compañía norteamericana,
creadora de la 'tecnología terminator' que hace que las semillas sólo
aguanten una cosecha, ya que borra la expresión genética de la segunda
generación.
Además, la cadena británica de supermercados Tesco y el grupo
energético sueco Vattenfall también están en el listado que se ha
hecho público, así como los comerciantes de maderas nobles Dalhoff
Larsen & Horneman (danés) y Gunns (australiano).

Otras multinacionales estadounidenses seleccionadas son el productor
de aluminio Alcoa, la petrolera ChevronTexaco, el grupo bancario
Citigroup, el grupo de artículos deportivos Fila y la corporación de
entretenimiento Walt Disney.

Igualmente, en la lista de empresas "irresponsables" de este año
figura la popular firma de ropa GAP, Kendris, antiguamente KPMG
Private y filial de uno de los grupos ganadores del año pasado, y la
petrolera kazaka Karachaganak Petroleum.

Bolsas de plástico... ¿hasta cuándo?

El Gobierno da marcha atrás en la eliminación de bolsas de plástico
para 2010. Greenpeace exige a Medioambiente que restablezca esta
medida para eliminar las bolsas de plástico no fabricadas con
materiales biodegradables.

Un año después del primer Día sin bolsas de plástico celebrado por
Greenpeace, el Ministerio de Medio Ambiente ha dado marcha atrás a su
intención de eliminar las bolsas de un solo uso si no están fabricadas
con materiales biodegradables para 2010. "El balance no podía ser
peor", señalan desde la ONG.

El 22 de diciembre de 2007, el Ministerio de Medio Ambiente, dentro
del borrador del Plan Nacional Integrado de Residuos (PNIR), propuso
esta medida, que el nuevo borrador de PNIR, de octubre de 2008, echa
por tierra al ampliar, tal y como solicitaba la industria, el plazo de
uso de este tipo de bolsas retirando del texto el plazo máximo para
eliminarlas.

"El caso de las bolsas de plástico es muy indicativo de las
prioridades reales del Ministerio en la política de residuos. El
Gobierno no apuesta por la prevención de residuos ni aplica medidas
rigurosas sino que se pliega a los intereses de la industria", señaló
la responsable de la campaña de contaminación de Greenpeace, Sara del
Río.

La medida del Ministerio de Elena Espinosa, según afirma la
organización, ignora también la sugerencia del Senado que instó al
Gobierno, por unanimidad, a limitar el uso de las bolsas de plástico y
a impulsar estudios para desarrollar nuevos materiales más ecológicos
y biodegradables que permitan su reciclado y que sustituyan a los
plásticos.

Greenpeace recuerda que las bolsas de plástico, cuya vida media es de
12 minutos, tienen un impacto ambiental "desproporcionado", si se
consideran todas las alternativas existentes en el mercado. En España,
según la organización, cada persona utiliza más de 350 bolsas
comerciales al año, lo que supone 15.300 millones de bolsas anuales,
que generan 100.000 toneladas de basura innecesarias y de las que sólo
se recicla el 10 por ciento.

Ecoaldeas en Estados Unidos

Hay un lugar en Estados Unidos donde cerró un McDonalds por falta de negocio. Un lugar que ha puesto en marcha su propia moneda local (las horas), con una bucólica ecoaldea camuflada en un vergel de bosques y lagos, con un fastuoso mercado de granjeros que todos los fines de semana atrae a cientos de turistas, con 30.000 vecinos volcados en cuerpo y alma en todo tipo de asociaciones y cooperativas.

Ese lugar se llama Ithaca, queda a cuatro horas de Nueva York y es la punta de lanza del cambio de mentalidad que se está gestando en el corazón del imperio. Piensa globalmente, actúa localmente...

Ithaca no es el paraíso, y a simple vista no se distingue en exceso de la típica ciudad de provincias del noreste. Tiene, sí, el sello de la reputadísima Universidad de Cornell, pero hasta en eso se parece a tantas otras. Lo que diferencia a Ithaca es una energía especial, un imán que sólo tienen ciertos lugares elegidos.

Sólo así se explica que aquí se crearan hasta 50 comunas en plena eclosión del movimiento hippie. Los jóvenes idealistas se cortaron la melena, se hicieron prácticos. Muchos de ellos decidieron echar raíces en la ciudad y esparcir las semillas del cambio en el mundo real.

En 1989 llegó un alcalde socialista, Ben Nichols, y ahí empezó la leyenda de la ciudad más innovadora y creativa de Norteamérica. La declaración de independencia de Ithaca empieza a percibirse desde que uno camina por The Commons, el paseo peatonal. Ni sombra de McDonalds, Burger King, Starbucks y demás bastiones del colonialismo cultural americano. Aquí son todo comercios autóctonos que exhiben orgullosos el cartel con la moneda local: «Se aceptan horas».

La primera vez que cayó en nuestras manos un billete de cinco horas de Ithaca, pensamos que trataban de jugar con nosotros al monopoli. El juego se acabó cuando intentamos comprar algo con él y la dependienta nos preguntó: «¿El cambio lo quiere en dólares o en horas?». Cuesta creerlo, pero sucede todos los días a 300 escasos kilómetros de Wall Street.

La gente de Ithaca tiene sus propios billetes, mucho más coloristas y divertidos que el dólar (ilustrados con niños, flores, granjas y animales de la zona). El dinero local lo aceptan en la mayoría de las tiendas, y es la forma habitual de pago para las chapuzas caseras, las clases particulares o las terapias alternativas. La Cámara de Comercio respalda los billetes locales, aunque el verdadero aval es el trabajo y el patrimonio de los ciudadanos y su voluntad de aceptarlos como moneda alternativa.

Es como el trueque de toda la vida, aunque de un modo más formal y con todas las de la ley. Las horas mueven, al cambio, unos 400 millones de pesetas al año que nunca saldrán de la ciudad. «Los dólares son un instrumento alienante, al servicio de fuerzas destructivas», nos explica Paul Glover, héroe local y mentor de las horas. «Con nuestro dinero estamos creando una riqueza que no nos van a arrebatar y unos lazos que refuerzan día a día nuestra comunidad».

Una hora vale lo que 10 dólares, el «salario mínimo» que han decidido regalarse los ciudadanos de Ithaca (casi el doble que el nacional).

«Nuestro dinero no genera avaricia, sino solidaridad», presume Glover, cuya última gesta ha sido la creación de una cooperativa de salud que da cobertura a todos los que no pueden pagarse el seguro médico en la ciudad.

La creatividad de Ithaca es contagiosa, y las horas han encontrado ya réplica en 38 estados tan distantes como Hawai (Ka/u Hours), Massachusetts (Valley Dollars) y Carolina del Norte (Mountain Money). La ciudad ha marcado también la pauta nacional con dos programas innovadores de reciclaje de bicicletas y ordenadores.

Pero si algo la hace verdaderamente irresistible a los ojos de cualquier amante de la naturaleza es la Ecoaldea. La Ecoaldea queda en las lomas del sinuoso lago Cayuga, en un bosque que un puñado de vecinos arrebató a los especuladores inmobiliarios. Siguiendo el modelo de las cooperativas danesas, y procurando el menor impacto en el entorno natural, nació un proyecto de veinte casas arracimadas en torno a un paseo peatonal, alimentadas con energía solar, abastecidas por su propia granja biológica.

Los coches se dejan en el granero de la entrada. Los niños corretean a sus anchas, se bañan en el estanque, aprenden a reconocer los cantos de infinidad de pájaros. Son 90 vecinos en total, unidos por la voluntad de vivir de otra manera, más humana y solidaria. «El individualismo a ultranza y la cultura del coche han dinamitado la sociedad americana», se lamenta Liz Walker, la alcaldesa de la Ecoaldea. «Nuestras ciudades son desiertos, y por todo los sitios crecen cinturones de asfalto y mastodontes comerciales. La gente se marcha a vivir con toda su ilusión al chalé en las afueras y el sueño se convierte en una pesadilla: atascos a todas horas, aislamiento e incomunicación, la sensación de no pertenecer a ningún sitio...».

«Pues bien, no hay por qué resignarse a ese tipo de vida», sugiere Liz. «Aquí, en la Ecoaldea, estamos buscando otro modelo, a caballo entre la vida urbana y la vida rural. Todos venimos buscando un contacto más directo con la naturaleza y unos ciertos lazos de comunidad. Somos 90 vecinos, y cada cual hace su vida, pero también algo por los demás».

Bicicletas y reciclaje

Dejamos atrás Ithaca y su cocedero de innovaciones sociales, y saltamos a la otra costa, siguiendo el rastro del bosque de secuoyas gigantes que en tiempos llegaba hasta San Francisco. Allí, en la costa del Pacífico Norte, nos encontramos con Arcata, la primera ciudad americana con un Ayuntamiento verde. La bicicleta y el reciclaje son la religión diaria de sus 16.000 vecinos, que contribuyeron con sus manos a crear el Santuario de la Vida Silvestre, donde hoy anidan 50 especies de pájaros.

Desde Arcata podríamos subir en tres horas hasta Portland, Oregón, bandera del movimineto del renacimiento urbano. Portland fue la primera gran ciudad en poner freno a la marabunta de los adosados y en proteger cientos de hectáreas de espacios verdes. Trolebuses gratis, amplias zonas peatonales, cientos de kilómetros de carriles-bici... La trasformación prodigiosa de la destartalada ciudad industrial en el centro vital que es ahora fue sobre todo fruto de la labor de los vecinos, agrupados en la Coalición para el Futuro Vivible.

Una metaformosis parecida ha sido la que ha experimentado en estos últimos años Chattanooga, Tennesee. En 1970 era la ciudad más contaminada de los Estados Unidos; los vecinos y las empresas locales, unidos en un proyecto que decidieron llamar Visión 2000, emprendieron la operación rescate. Chattanooga es hoy un modelo de desarrollo sostenible.

Providence, Burlington, Madison, Northampton, Iowa City, Santa Fe... Estados Unidos está cuajado de provincias rebeldes donde empieza a tomar cuerpo la impostura contra los símbolos más visibles del imperio. Hay quien insiste en que no son más que brotes aislados de la contracultura de los años 60, pero lo cierto es que la onda expansiva está cuajando ya en grandes ciudades como Boston o Seattle. ¿Hace falta recordar lo que ocurrió allí?

Madrid permite el fraude solar

Millones de paneles solares han germinado en el paisaje español con la voracidad de una plaga. Donde antes había cultivos o terreno baldío han surgido 29.000 instalaciones dotadas de la última tecnología fotovoltaica. Ni siquiera el boom inmobiliario ha registrado un crecimiento parecido (900% en dos años) en sus tiempos dorados. Alguna cifra es elocuente. Se necesitó todo el año 2004 para alcanzar 8 megavatios de potencia de origen solar: en 2008, bastaban cuatro días. El Plan de Energías Renovables confeccionado por el Gobierno socialista para la energía solar preveía la instalación de un total de 371 megavatios en el periodo comprendido entre 2005 y 2010. Pues bien, el objetivo previsto para un quinquenio se alcanzó en cuatro meses durante el año 2008. El fenómeno puede ser contradictorio si se confirma que una energía limpia tiene un origen sucio.

A lomos de esa expansión sin freno ha surgido un potente sector industrial que ha generado 24.000 empleos, con fuertes inversiones en I+D+i y plena capacidad exportadora, pero también la sospecha de un fraude que puede tener grandes proporciones y causar dolores de cabeza en varias comunidades autónomas, tanto socialistas como populares. Detrás del caso hay dos viejos conocidos, la especulación y el tráfico de influencias. La explicación es bien sencilla: algunos hábitos perversos del boom inmobiliario han cambiado de domicilio. El Estado deberá desembolsar durante los próximos 25 años unos 18.500 millones de euros en subvenciones comprometidas.

Un repaso a la prensa regional sirve para describir qué tintes alcanzó la peculiar competición entre comunidades autónomas por el liderazgo en el sector solar. Mes a mes se fueron reproduciendo escenas parecidas en puntos diferentes del mapa.

Septiembre de 2007. La prensa de Castilla y León daba cuenta de la inauguración de "la planta solar fotovoltaica más grande del mundo" entre las localidades salmantinas de Zarapicos y San Pedro del Valle sobre una superficie equivalente a 100 campos de fútbol. El vicepresidente de la Junta, Tomás de Villanueva, declaraba en el acto que "Castilla y León es la región más avanzada en el desarrollo de energías renovables".

Dos meses después. La localidad alicantina de Beneixama celebraba la puesta en marcha de la planta solar "más grande del mundo" sobre una superficie de 418.515 metros cuadrados, equivalente, según la prensa local, a 70 campos de fútbol. Francisco Camps, presidente de la Generalitat valenciana, proclamaba que su comunidad "se convierte en un ejemplo para todo el mundo del aprovechamiento de una fuente energética inagotable".

Enero de 2008. Murcia. Jumilla. Durante el acto inaugural de una planta considerada como la "más eficiente de Europa", Benito Mercader, consejero de Desarrollo Sostenible de Murcia, declaraba que Murcia es un "referente nacional para la producción de energías limpias", al tiempo que sentenciaba que "el Sol es el petróleo de Murcia". La nota de prensa no dejaba escapar la comparación: la planta está ubicada sobre una extensión aproximada a "100 campos de fútbol".

Unos días después, José María Barreda, presidente de la Junta de Castilla la Mancha, visitaba las obras de la planta solar de El Calaverón, calificada como "la mayor planta solar del mundo en su género" por ser de doble eje. "Con una potencia de 20 megavatios, se ubica sobre una extensión equivalente a 90 campos de fútbol" rezaba la nota de prensa. Barreda bautizó a Castilla-La Mancha como la "rosa de los vientos" en materia de energías renovables.

Su colega Guillermo Fernández Vara, presidente de la Junta de Extremadura, no se quedó atrás en mayo de este año durante la presentación de la planta solar de Abertura (Cáceres). Aprovechó el momento para anunciar eufórico que "uno de cada cuatro proyectos en energía solar se desarrollan en Extremadura". Meses después, en octubre, visitó la planta situada entre Mérida y Don Álvaro (Badajoz), de 30 megavatios, bautizada en ese momento como "la planta solar de dos ejes más grande del mundo". Toda la prensa regional se hizo eco del mismo dato: la superficie ocupada equivale a 390 campos de fútbol.

En las mismas fechas, Aragón vivió su inauguración particular en Figueruelas (Zaragoza). No hubo discursos oficiales en este caso, pero sí otro dato para el Guinness autonómico: el estreno de la "planta solar más grande del mundo sobre tejado" con 85.000 módulos instalados sobre 183.000 metros de techo en la fábrica de General Motors.

Manuel Chaves, el presidente andaluz, inauguró en tres días dos plantas solares en un septiembre especialmente fructífero. La de El Coronil (Sevilla) el 23, y la de Lucainena de las Torres (Almería) el 26. Chaves declaró a Andalucía como "la mayor superficie de energía verde de Europa" tras haber multiplicado por ocho en un solo año la potencia solar instalada. En este caso no hubo comparación futbolística.

¿Qué estaba pasando en España para esta alocada competición solar entre comunidades autónomas? ¿A qué venía esta eufórica conversión a la fe renovable, proclamada con tanto entusiasmo por dirigentes políticos sin distinción de ideologías? Las notas de prensa, además de la alusión inevitable a la relación entre hectáreas y campos de fútbol, abundaban en otras consideraciones positivas sobre la obra recién inaugurada, tales como inversión económica, puestos de trabajo creados, toneladas de dióxido de carbono ahorradas al medio ambiente y algunos datos técnicos de difícil digestión. Pero ninguna ponía sobre el papel otros datos significativos: la identidad de los beneficiarios (o propietarios) de esas instalaciones y las entidades bancarias que habían participado en la concesión de créditos que cubrían hasta el 80% de la inversión efectuada por esos particulares, a quienes probablemente no les movió un impulso ecologista sino una mera operación contable: amortización de la inversión en diez años, retornos económicos asegurados durante un mínimo de 25 años, además de exenciones fiscales. Total, rentabilidad asegurada de un 12% como poco. Detrás de cada planta solar había un producto financiero. La otra cara de la sostenibilidad ocultaba algunos hábitos muy conocidos del boom inmobiliario: el tráfico de influencias y la especulación.

Ningún otro sector productivo ha registrado un crecimiento del 900% en España durante los dos últimos años. Expertos del propio sector fotovoltaico no han dudado en calificar esta expansión como "irracional". España ha pasado a ser de golpe una potencia mundial en energía solar por el total de la potencia instalada, que equivale a casi tres centrales nucleares de tipo medio. Como consecuencia de ello, el Estado tendrá que abonar una cantidad próxima a los 1.000 millones de euros anuales durante un cuarto de siglo a los propietarios de dichas instalaciones en concepto de subvención. Sin embargo, hay serias dudas de que una parte de esas plantas solares esté funcionando correctamente en la actualidad. Hay evidentes sospechas de fraude y de la existencia de auténticos caza-primas. La sombra de la sospecha afecta a buena parte de las comunidades autónomas que emprendieron con tanto entusiasmo la veloz carrera por el liderazgo solar.

Durante el último Gobierno de Aznar se establecieron una serie de primas a la producción eléctrica de procedencia solar y eólica para estimular ambos sectores. El arranque de la solar fue más tardío. Disposiciones posteriores del Gobierno terminaron por facilitar su despegue hasta cotas insospechadas.

La inclusión de una prima muy generosa de 0,44 euros por kilovatio hora para pequeñas instalaciones no superiores a los 100 kilovatios de potencia con la idea de "democratizar" la fuente de energía fue el detonante. La planta solar dejó sitio al huerto solar, convertido en un producto financiero. El mecanismo era muy simple: divide la planta solar en parcelas (huertos solares) y ponlas en el mercado. Cualquier inversor podía adquirir su huerto solar en unas condiciones ideales: rentabilidad asegurada superior al 10% durante los primeros 25 años. Ni el mejor de los planes de pensiones podía garantizar un beneficio de ese tipo.

Numerosos constructores, los especuladores de rigor, empresarios que buscaban diversificar sus actividades, volvieron la vista hacia la energía solar. Hubo inmobiliarias e incluso agencias de viajes que crearon divisiones solares. No fue una conversión hacia el ecologismo, sino pura ingeniería financiera. Aparecieron ciertos síntomas muy conocidos en el mundo inmobiliario: compra de terrenos rústicos que no necesitaban recalificación, y obtención de permisos para instalación de una planta solar, entre ellos el denominado permiso de conexión.

¿Cómo se obtenían esos permisos? Cada comunidad autónoma era soberana a la hora de establecer los requisitos y conceder dichas autorizaciones. ¿A quiénes se les concedió permisos? Ahí aparece la sombra de la sospecha: no han existido concursos públicos ni decisiones transparentes. Las primeras evidencias de un tráfico de influencias surgieron en Castilla y León, donde media docena de funcionarios han cesado por existir pruebas de que concedieron permisos a familiares. No hay posibilidad de acceder a los listados de permisos concedidos en Castilla y León (de hecho, el Gobierno autónomo rechaza la creación de una comisión de investigación al efecto), pero esa misma opacidad se reproduce en Castilla-La Mancha, Valencia, Murcia, Andalucía y Extremadura, las regiones donde más se ha expandido este sector. Por otro lado, el número de sociedades que aparecen ligadas a una planta solar es tan grande que dificulta la identificación de sus propietarios reales.

Durante el periodo de expansión se divulgaron anuncios de particulares que vendían puntos de conexión (600.000 euros por megavatio), de forma que quien tuviera un permiso en vigor lo vendía obteniendo sustanciosas ganancias con una inversión previa que apenas superaría los 60.000 euros. Y algo parecido sucedió con los permisos de instalación. El terreno estaba sembrado para el pelotazo solar.

Vinieron entonces algunos efectos indeseables: los precios de los componentes adquirieron precios desorbitados por exceso de demanda. Pero no importaba: España consumía buena parte de la producción china de paneles solares. "Se han dado casos de barcos mercantes procedentes de China que pusieron la carga a subasta antes de tocar puerto", reconoce un empresario.

El fenómeno sorprendió a un Gobierno que no acertaba a regular lo que estaba pasando. La sucesión de tres ministros de Industria en poco tiempo (Montilla, Clos y Sebastián) tampoco contribuyó a poner orden. El sector acusa al Gobierno socialista de ir por detrás de los acontecimientos.

La cuestión es que España creció en 2008 tanto como Alemania, la primera potencia mundial, pero el perfil de su crecimiento era bien distinto. Mientras el 45,4% de las instalaciones solares en Alemania se han hecho sobre tejado (el 36% en Francia, Italia y Grecia) esa cifra en España se sitúa en un modesto 8,8%. "Mientras en Alemania se ha democratizado la energía solar beneficiando a los particulares, en España se ha favorecido a los de especuladores de siempre, entre ellos a demasiada gente del sector inmobiliario", dice un experto, responsable de la página web Jumanji.bogspot.com considerada como la más independiente del sector.

La sospecha de fraude está servida. La del tráfico de influencias también. La Comisión Nacional de la Energía (CNE) acaba de terminar una inspección de 30 instalaciones. No tiene muchos medios, apenas 10 inspectores. El resultado final no es concluyente pero si premonitorio: sólo 13 de esas 30 instalaciones cumplen con todos los requisitos y están vertiendo electricidad a la red. Comunidades como Castilla y León, Andalucía y Castilla-La Mancha van a tener que dar algunas explicaciones. Y lo que antes era una competencia totalmente descentralizada ha cambiado de signo: ahora el Gobierno ha creado un registro central. Un Gobierno que puede verse obligado a imponer fuertes sanciones a las Comunidades Autónomas si se confirma el fraude. / El País

Sectors civils units per una Constitució Catalana

Sobirania i Progrés, juntament amb altres entitats catalanistes i sobiranistes, ha convocat per aquest divendres 5 de desembre (vigília de l'aniversari de la Constitució espanyola) un acte per reivindicar la promulgació d'una nova Constitució catalana. L'acte se celebrarà a les 19:00 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, i al mateix s'hi llegirà la següent declaració:

–-

DECLARACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA"

El 6 de desembre del 2008 és festa a l'Estat Espanyol. Celebren com cada any l'aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l'existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l'espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori.

Davant d'aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d'Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d'Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l'Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d'aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d'esdevenir els artífexs d'un procés que molts s'entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d'assolir l'èxit, i hem d'estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s'acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l'esperit, la visió i la moral de victòria d'aquells separatistes catalans de l'Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d'acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

Entitats signants de la Declaració:

Catalonia Acord, Catalunya Acció, Club FNEC, CIEMEN, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l'autodeterminació), Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d'entitats, Sobirania i Progrés, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blogs Sobiranistes-Blog Gran del Sobiranisme, 3r Congrés Catalanista, entre d'altres.

Explotació sostenible dels aqüífers

El president de la Federació Nacional de Comunitats de Regants (Fenacore), Andrés del Campo, ha advocat avui per la integració dels usuaris en la gestió eficient dels aqüífers, amb la finalitat de garantir l'explotació sostenible de les aigües subterrànies a Espanya.

Amb motiu del IX Congrés Nacional de Medi Ambient (CONAMA) que se celebra aquesta setmana a Madrid, Del Campo, que participarà demà en aquest Congrés amb una ponència, ha afirmat que "a totes les conques hidrogràfiques d'Espanya es poden trobar exemples de descontrol dels aqüífers". Per aquest motiu, considera "necessari" crear juntes centrals d'usuaris que ordenin l'explotació d'una manera sostenible.

En aquesta línia, Fenacore entén que les confederacions hidrogràfiques "no tenen mitjans econòmics, materials i humans per controlar eficaçment l'explotació d'aquest tipus d'aigües, pel que han de ser els mateixos usuaris, organitzats en comunitats de regants, els que gestionin l'aqüífer mitjançant l'autocontrol en les dotacions per hectàrea".

D'altra banda, Fenacore estima que la discussió sobre l'ús d'aigües superficials o subterrànies és "estèril" i la separació dels dos recursos "equívoca", ja que "la unitat del cicle hidrològic és una realitat física i qualsevol alteració a la fase superficial del recurs influeix sobre la fase subterrània, i viceversa", segons ha assenyalat l'organització en un comunicat.

Per tant, defensa com a única solució l'aprofitament "conjunt" i "complementari" de recursos superficials i subterranis en funció de diferents factors, com són: la naturalesa de la demanda, la seva localització, les afeccions a altres usos, els costos d'amortització i explotació, les garanties de subministrament, els impactes ambientals, les reserves existents en el sistema d'emmagatzematge superficial i aqüífers, i la qualitat disponible a cadascun, entre d'altres.

Del Campo creu que "la utilització conjunta d'aigües superficials i subterrànies aprofita la complementarietat hidrològica dels embassaments construïts i els aqüífers"./EP

S'estrena a Xile l'acadèmia de la llengua maputxe

El mapudungun, la llengua parlada pel poble maputxe, tindrà des de divendres una nova eina per a la seva protecció i promoció. L'Acadèmia Nacional de la Llengua Maputxe ha estat impulsada pel Govern de Michelle Bachelet, presidenta de Xile, en el marc del pacte social per la multiculturalitat "Re-conocer", impulsat durant la darrera legislatura.

Amb seu a Temuco, a la regió de l'Araucània, la nova institució té com a objectiu normalitzar la llengua i proposar a l'Estat polítiques lingüístiques en camps com l'educació, però també pretén animar i orientar les comunitats maputxes alhora d'impulsar iniciatives que garanteixin l'ús de la pròpia llengua.

Segons informa RPP Noticias, l'Acadèmia estarà formada per "representats escollits entre les comissions lingüístiques territorials, parlants procedents de les comunitats, erudits i professionals maputxes, a més de líders d'organitzacions indígenes, que han participat des de l'any 2006 als processos de formació i capacitació en lingüística bàsica.

Aquest programa serà gestionat per la Corporació Nacional del Desenvolupament Indígena (CONADI), un organisme estatal que vetlla per la promoció i el compliment de plans de desenvolupament per als pobles originaris de Xile (aimara, atacameño, colla, diaguita, quítxua, rapa nui, maputxe, kawashkar i iagán, segons especifiquen els seus responsables). Enguany el Govern de Bachelet ha posat especial èmfasi en les tres llengües indígenes que, malgrat ser minoritzades, gaudeixen de més vitalitat: l'aimara, el rapa nui i el maputxe, cadascuna de les quals a finals d'any tindrà la seva pròpia acadèmia de la llengua.

Crítiques contra la 'privatització dels drets col·lectius'
La mesura, malgrat tot, no està exempta de polèmica. El diari alternatiu maputxe Mapuexpres publica una dura crítica a la nova institució i l'organisme que l'impulsa. Segons aquest article, la creació de l'Acadèmia és "una privatització dels drets col·lectius", perquè no ha comptat amb la participació dels pobles als quals pretén representar. Mapuexpres cita el dirigent maputxe Francisco Vera Millaquen, qui afirma que el comportament de Conadi és "una violació" del conveni 169 de l'Organització Internacional del Treball, el qual estableix la organització dels Governs a consultar amb les poblacions indígenes aquelles mesures legislatives o administratives que els afectin directament.

Vera Millaquen afirma que un gran nombre d'organitzacions representatives del territori i el poble maputxe han estat excloses d'aquest procés, i nega la versió oficial segons la qual els responsables de Conadi porten dos anys de reunions amb representants maputxes./ Nationàlia

Més informació:

• RPP Noticias: Nace en Chile la Academia Nacional de la lengua mapuche
• Cooperativa.cl: La Conadi fundará la Academia Nacional de la Lengua Mapuche
• Ansa.it: Crean academia de lengua mapuche
• Mapuexpres: El fraude de la "academia" de lengua mapuche: privatizan derechos colectivos

La Rambla de les parades d'ocells

L'Ajuntament de Barcelona decidirà la continuïtat a La Rambla de les parades d'ocells abans del 22 de desembre de 2009. El compromís el va assumir el Govern municipal, que formen PSC i ICV-EUiA, després que ERC condicionés el seu suport al ple d'avui a la nova ordenança de mercats, que s'ha aprovat amb les abstencions de CiU i PP.

En declaracions als periodistes, el tercer tinent d'alcalde d'Hisenda i Promoció Econòmica, el socialista Jordi William Carnes, ha defensat que s'ha de "complir la normativa vigent" en relació amb la protecció dels animals, i ha avançat que es busca una solució que al mateix temps "eviti el tancament" i permeti mantenir els llocs a Barcelona.

El president d'ERC al consistori, Jordi Portabella, ha afirmat que "és hora de desemmascarar la demagògia sobre el cas", i ha criticat la "tolerància" de l'Ajuntament sobre la qüestió, ja que els últims cinc anys s'ha produït un "incompliment sistematitzat" de l'ordenança de tinença, venda i protecció dels animals.

L'ordenança de mercats aprovada substitueix la vigent des del 1968. Permet que un estranger accedeixi a la titularitat d'un establiment i agrupar activitats que es presentaven per separat, tenint en compte que les parades dels mercats reformats són més grans i permeten vendre més productes, segons ha explicat Carnes. A més, fixa un horari de les 08.30 a les 14.00 hores de dilluns a dissabte, i de les 17.00 a les 20.30 de dimarts a dissabte.

El Govern municipal també ha assumit un prec dels republicans perquè la ciutat instal·li "un record físic" del Floquet de Neu. Portabella ha considerat que tenir una escultura de l'animal "fa justícia a la importància simbòlica que ha tingut durant dècades", ja que pertany "a la memòria emocional de molts barcelonins".

Segons el líder republicà, "ha estat un símbol de la sensibilitat sobre la biodiversitat dels animals i els primats a Barcelona". Ha apostat per situar el record a prop d'on va viure el Floquet al recinte de la Ciutadella del Zoo de la capital catalana.

Barcelona amb el dret a l'autodeterminació

L'Ajuntament de Barcelona ha aprovat avui per unanimitat una declaració institucional sobre el LX aniversari de la Declaració Universal dels drets humans, que se celebra el 10 de desembre, en què se centra en desenvolupar polítiques perquè "es reconegui el dret dels ciutadans a decidir com a poble".

En declaracions als periodistes, el president d'ERC al consistori, Jordi Portabella, ha apostat per "fer una reflexió de com és d'avançat l'Ajuntament de Barcelona en el reconeixement dels drets humans i col·lectius".

 

En la declaració, que ha llegit la regidora republicana Ester Capella en el ple municipal, també se centra en les víctimes i els defensors dels drets humans; el desenvolupament de polítiques contra l'exclusió social i a favor de l'educació, l'habitatge digne i els drets dels més vulnerables, i fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions./EP

Guia de mobilitat sostenible

 

El Departament de Medi Ambient ha editat una guia perquè els ajuntaments puguin desenvolupar els seus plans de mobilitat urbans. Segons els secretari general de Medi Ambient, Eduard Pallejà, es tracta d'elements tècnics que ajuden els municipis a desenvolupar les actuacions en matèria de mobilitat sostenible, com ara la implantació de carrils bici. Aquesta guia s'ha donat a conèixer en unes jornades sobre mobilitat urbana que s'han celebrat a Barcelona, i que han comptat amb la presència de tècnics de diversos ajuntaments. Pallejà ha indicat que els plans de mobilitat han d'avançar perquè els vehicles privats vagin el menys buits possibles perquè siguin més sostenibles. /AC

Els ecologistes suspenen el govern

La Federació Ecologistes de Catalunya (EdC) ha proposat al conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, que es reintroduexi l'ós bru al Pirineu català després d'una reunió amb el conseller per tractar els temes ambientals més importants del moment.

En un comunicat, ha anunciat que ha presentat un pla de reintroducció d'aquest animal, especialment després de la problemàtica suscitada per l'óssa Hvala. Tot i això, EdC ha criticat, en general, la falta de recursos pressupostaris per a la viabilitat dels parc naturals, així com ha qualificat "negativament" la implementació de la Xarxa Natura 2000 a Catalunya.

D'altra banda, ha retret al conseller que no es tanquin les centrals nuclears, que no freni els magatzems de residus radioactius, així com ha qualificat de "deficient" el Decret d'energies renovables.

EdC ha mostrat la seva preocupació per l'avaluació ambiental de plans urbanístics a Tarragona i a Barcelona. Finalment ha considerat "deficient" la gestió dels residus a Catalunya i ha proposat aplicar un impost ambiental a les bosses de plàstic.

D'altra banda, Ecologistes en Acció es reunirà aquesta tarda amb el director de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), Manel Hernández, per tractar les captacions d'aigua del riu Gaià per part de Repsol, segons posa de manifest el grup./EP

La fuga d'Ascó I segueix ocultada

L'ONG ecologista Greenpeace ha denunciat avui que el Consell de Seguretat Nacional (CSN) segueixi sense revelar la quantitat total de radioactivitat alliberada al medi ambient a la fuga d'Ascó I (Tarragona) fa aproximadament un any.

En un comunicat, el responsable de la campanya Nuclear de Greenpeace, Carlos Bravo, assegura que fins ara el CSN "s'ha limitat a donar dades parcials de la radioactivitat acumulada en el miler de partícules radioactives trobades i recollides a l'entorn de la central, cosa que és només una petita fracció del total de partícules que es van alliberar al medi ambient".

Així, Bravo considera "fonamental" conèixer la quantitat total de radioactivitat, tant per avaluar l'impacte radiològic que va tenir, com per a una correcta qualificació jurídica. "El CSN encara no ha dit tota la veritat sobre l'escapament radioactiu d'Ascó I. La seva actuació en el pla de la protecció radiològica, així com la seva proposta d'expedient sancionador a la central nuclear, s'han basat en informació parcial i incompleta", ha puntualitzat.

Greenpeace ha fet una investigació a partir de les dades revelades des del CSN, en què es revela que l'escapament ha suposat "un risc radiològic significatiu per a la població i el medi ambient".

Així, explica que més del 86% de les gairebé mil partícules radioactives recollides fins a principis de juny del 2008 produïen una radioactivitat suficient per superar els límits legals aplicables a membres del públic en cas de contaminació interna; i més del 27% del total de partícules produirien dosis superiors a 20 mSv, límit legal dels treballadors en un any.

Per aquesta raó, l'organització ha demanat que aquesta tarda la presidenta del CSN, Martínez Ten, expliqui en la seva compareixença al Congrés dels Diputats els motius pels quals no s'han revelat els aspectes fonamentals de l'escapament radioactiu de la central. A més, vol que comenti les raons per les quals l'organisme "no va actuar immediatament quan la Xarxa de Vigilància Radioactiva Ambiental (REVIRA), que el CSN gestiona a Catalunya conjuntament amb la Generalitat, va detectar de manera clara l'escapament radioactiu d'Ascó I (que en realitat es va prolongar des de finals de novembre a començament de gener del 2008, amb diversos episodis d'alliberament de partícules radioactives en aquest període)"./EP

151 lleis imposen el castellà en l’etiquetatge

La legislació espanyola actual conté fins a 151 lleis que imposen el castellà en l’etiquetatge. En canvi, només hi ha una llei que faci referència a la presència obligatòria de la llengua catalana. Aixó demostra que equivocats estan els que creuen que a Catalunya es privilegia el català. De fet, enguany mateix l’executiu espanyol ha aprovat tres d’aquestes lleis que imposa la presència obligatòria de la llengua castellana a l’etiquetatge. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat la Plataforma per la Llengua després d’haver analitzat la legislació espanyola vigent.

Ja durant el maig d’enguany la Plataforma va denunciar la “proliferació desmesurada i constant” de legislació que obliga la presència única del castellà als productes del país. I és que el govern espanyol manté a la pràctica les mateixes polítiques lingüístiques que les de la dictadura franquista, ja que les disposicions i normatives augmenten, mentre que sempre que s’ha derogat alguna llei, a la nova s’hi ha mantingut l’exigència, o fins i tot s’ha ampliat l’abast de la presència única i obligatòria del castellà.

L’estudi de la Plataforma invalida d’una vegada per totes els arguments dels nacionalistes espanyols (Ciudadanos, PP, El Mundo, ABC, El Pais, COPE i la totalitat de la caverna …) respecte als suposats avantatges que la llengua catalana tindria damunt l’espanyola. No tan sols les dues llengües no tenen el mateix rang a la Constitució, sinó que, a més, la castellana resta molt més protegida en el món empresarial i mediàtic. La discriminació del català és absoluta dins i fora de Catalunya.Els mateixos que es queixen perquè l’escola catalana te a la llengua própia com a expressió vehicular d’ensenyament, han aconseguit que el català sigui pràcticament foragitat de les aules del País Valencià i de les Illes Balears. Es això el que realment volien? Queda clar que sí.

Per la seva banda, els atacs sistemàtics al català per part del govern espanyol, que te el deure de preservar la diversitat cultural i linguística, proliferen cada any que passa i són del tot denunciables a Brusel·les. No sé què espera el govern català per a fer-ho efectiu. A totes les escoles de l’estat espanyol, igual que passa a Suissa, s’hauria d’ensenyar nocions de català, euskera i gallec, igual que a Catalunya fem classes de llengua i cultura castellana. Igualment, tots els productes haurien de venir etiquetats, per llei, en les cuatre llengües oficials. Obviar aquestes obligacions és il·legal i el nostre govern ho hauria de denunciar a les instàncies europees. Fins quant esperarem? Les llengües petites s’han de protegir ara més que mai si no volem que desapareguin. Lamentablement, la responsabilitat només és nostre. Però Europa ens pot donar un cop de mà protegint-nos de les polítiques ultranacionalistes i culturicides de l’estat espanyol. Acabar amb els atacs pan-espanyolistes és possible si impliquem les instàncies internacionals en l’assumpte./ Daniel Solano

Denuncien un 'transvasament encobert' en el canal Xerta-Sènia

La Plataforma en Defensa de l'Ebre ha assegurat que el Govern vol "manipular" la ciutadania amb la construcció del canal Xerta-Sènia. Així ho ha manifestat el portaveu de la plataforma, Manolo Tomàs, durant una manifestació a Tortosa davant les obres del canal, en què ha insistit que el projecte està "sobredimensionat" per les necessitats de regadiu que realment hi ha. De fet, es preveu regar 16.000 hectàrees "quan encara no hi ha ni un pagès que s'hagi compromès a regar-ne ni una de sola", explica la PDE.

Els activistes consideren que s'està encobrint un transvasament d'aigües cap a Castelló, i denuncien que les actuacions que es volen fer a la zona tindran una influència molt negativa pel conjunt de les Terres de l'Ebre. El canal va començar a construir-se fa dos anys i és previst que sigui a punt el 2010.

La comunitat de regants del Xerta-Sénia defensa el canal i assegura que no permetrà que l'aigua vagi més al sud de Castelló. Per la seva banda, Unió de Pagesos dóna suport a la Plataforma i s'ha manifestat també contra el projecte. 

El departament d'Agricultura (DAR) nega rotundament que el canal pugui subministrar aigua per a un transvasament, ja que l'envergadura és estrictament la necessària per a subministrar aigua per a les 16.000 hectàrees de regadiu de l'àmbit de la conca de l'Ebre.

La Plataforma demana explicacions al DAR, que aturi l'obra, que es replantegi el projecte i que aquest es faci amb el consens del territori. A més, exigeix que es doni al canal una "concessió adequada" per aquest. Així mateix, la PDE deixa clar que no és contrària a la construcció d'un regadiu si els pagesos el reclamen./Avui

La desforestació afecta anualment 13 milions d'hectàrees

La desforestació afecta anualment, a nivell mundial, 13 milions d'hectàrees (una hectàrea equival a 10.000 metres quadrats). Això fa augmentar un 20% les emissions de CO2, que els arbres talats frenarien a través del procés de fotosíntesi si no haguessin desaparegut. Segons estudis fets per la Comissió Europea, la desforestació actual agreuja la pobresa de 60 milions de persones que depenen directament dels boscos, i n'afectarà 1.600 milions si la tala indiscriminada i abusiva d'arbres no s'atura abans de 22 anys. Però la desforestació és tan sols un aspecte dels molts que afecten negativament el medi ambient planetari i, com a conseqüència i a un nivell més alt, el canvi climàtic que tant preocupa.

El món de la cooperació fa anys que treballa en projectes i programes directament relacionats amb el medi ambient, la seva recuperació i el seu manteniment, però sempre relacionats amb els habitants de les zones afectades, que veuen en perill la seva subsistència. La preocupació arriba també als famosos de Hollywood, molts d'ells membres de l'organització Stop Global Warming (www.stopglobalwarming.org) -com Robert Redford, Kevin Costner, Sting i Cameron Diaz-, que s'ha convertit en una gran veu a internet de defensa del planeta. A hores d'ara organitza una manifestació virtual per aturar el canvi climàtic i ja ha recollit 1.163.376 adhesions. "És bo que els famosos s'apuntin a la defensa del planeta. Li dóna molt ressò públic", opina Joan Martínez-Alier, catedràtic d'economia i història econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona. "El medi ambient necessita la cooperació i la cooperació necessita que s'expliqui i s'entengui la feina dels cooperants. Perquè intervenint sobre el medi ambient s'intervé directament sobre les persones que viuen de la natura, i la seva destrucció no fa més que augmentar la pobresa i la depauperació", explica Martínez-Alier. "

Actualment estan desapareixent ecosistemes sencers: els boscos tropicals retrocedeixen, els coralls desapareixen i els manglars estan a punt de ser història". El catedràtic posa un exemple devastador: "A les muntanyes de Nyamgiri, a l'Índia, una companyia londinenca té permís per treure bauxita del sòl, mineral que després es converteix en alumini. Té permís per destruir el bosc, tal com ho dic, perquè el que els interessa és extreure el mineral, no pas obtenir-lo tenint cura de no malmenar la natura, perquè això redueix beneficis. Però per a la tribu dondria kondh, que habita la zona, la muntanya és sagrada. La tenen plena d'ofrenes. Ells viuen de l'aigua que baixa de la muntanya i que forma part de la seva cultura. Ara les ofrenes són destruïdes per les màquines i l'aigua està contaminada per l'extracció". La cooperació en medi ambient és molt necessària perquè aportarà vida allà on s'està destruint. "S'ha d'ajudar la gent perquè pugui conservar els seus recursos i oferir-los alhora una vida més fàcil", apunta Martínez-Alier. Preocupacions mal repartides.

Els més beneficiats per la cooperació en medi ambient són els més pobres, que són els que sobreviuen amb els recursos que els ofereix la mateixa natura. "La cultura del medi ambient és molt antiga, no ens l'hem inventada ara els països rics. Els qui més respecte tenen per la natura són els indígenes que hi viuen i que en viuen", assegura el catedràtic. Tot i això, fa una crida a la responsabilitat social i empresarial. "Els consumidors del Nord -diu- són els que menys es preocupen de les condicions en què es fan els productes. Els compren i prou. Hi ha molt poca gent que indagui sobre la procedència de la taula o del collaret que compra. D'altra banda, les empreses dels països desenvolupats només busquen beneficis, a qualsevol preu, encara que aquest preu el pagui el medi ambient"./Avui

Redueixen el nombre de professors de català

Sorprenentment, i malgrat la forta demanda de cursos de llengua catalana, sobretot per part d'immigrants i nous residents europeus, l'actual govern de la Generalitat es proposa reduir el nombre de professors. Els treballadors del Consorci per a la Normalització Lingüística temen una retallada de pressupost de cara a l'any vinent que signifiqui una reducció del 30% de la plantilla de l'empresa pública de la Generalitat, bàsicament professors de català. De fet, aquesta retallada ja s'evidencia en els pressupostos del 2009 presentats al Parlament: el pressupost consignat al Consorci passa de gairebé 31,4 milions el 2008 a 28,2 el 2009, mentre que el capítol de personal passa de 872 llocs de treball a 600.
El president del comitè d'empresa, Jordi Lleras, va qualificar ahir de "fet greu" la reducció de personal perquè bàsicament retalla "personal eventual, professors de català, i en quedaran afectats els cursos de català dirigits als immigrants". La petició dels treballadors és que el pressupost sigui el mateix que aquest any i s'hi afegeixi l'increment previst de l'IPC.

Des de la secretaria de Política Lingüística neguen aquesta visió tan pessimista. "No hi haurà retallada d'activitat ni reducció de plantilla. El pressupost que aprova el Parlament no és el que finalment gestiona el Consorci, perquè s'hi han d'afegir partides que provenen d'altres departaments del govern, dels ens locals i de les diputacions", va explicar ahir la directora de Planificació i Foment de la secretaria, Paquita Sanvicén, que va acusar els treballadors de "generar una alarma innecessària". El pressupost definitiu l'haurà d'aprovar el plenari del Consorci per a la Normalització Lingüística el 9 de desembre.

Així, tot i que en el projecte de pressupostos hi consten 522 treballadors fixos (20 més aquest any) i 78 de temporals (292 menys), Sanvicén va assegurar que "els contractes temporals s'aniran incorporant al Consorci a mesura que sigui necessari".
Lleras no dóna per bona aquesta resposta, ni la que han rebut dels partits de govern (PSC, ERC i ICV) dient-los que els fons arribaran tot i que encara no estan consignats. Els representants dels treballadors del Consorci han demanat una entrevista amb el vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, per analitzar la situació. Una de les més de mil esmenes que CiU presenta avui als pressupostos del govern per al 2009 reclama més pressupost i més personal per al Consorci. /Avui

Reduir un 20% les emissions de CO2 a Barcelona

Imatge de la contaminada ciutat de Barcelona.

L'Ajuntament de Barcelona es va comprometre ahir a reduir un 20% les emissions de CO2 a la ciutat des d'ara fins al 2020. La comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient va aprovar ahir per unanimitat una proposició presentada pel grup municipal de CiU, que instava Barcelona a lluitar per l'assoliment d'aquest objectiu mediambiental fixat per la Unió Europea, i a tirar endavant un pla per l'energia sostenible per aconseguir-ho. De fet, el pla d'acció sobre eficiència energètica de la Unió Europea inclou com a prioritat la creació d'un pacte entre alcaldes per fer front comú en aquests aspectes. En la proposició aprovada ahir es demana al govern municipal que prepari un inventari de les emissions de CO2 que servirà com a referència per preparar el pla d'acció per l'energia sostenible. També es reclama que es promogui la mobilització de la societat civil barcelonina perquè participi en el desenvolupament d'aquest pla./ El Punt

Plaques solars als cementiris

El cementiri municipal de Santa Coloma de Gramenet ha instal·lat sobre els nínxols més de 700 metres quadrats de plaques solars que generaran 125.000 kWh cada any, l'equivalent al consum de seixanta famílies. És el parc solar més gran del municipi colomenc i permet estalviar l'emissió de més de cinquanta tones de CO2. Aquesta iniciativa, pionera a tot l'estat, es podria ampliar en d'altres municipis de la demarcació. Barcelona i Mataró ja ho estan estudiant.

Santa Coloma de Gramenet fa un pas més en l'aposta per a les energies renovables. I es tracta d'un pas «emblemàtic» i «singular», en paraules de Josep Maria Rovira, director general d'Endesa a Catalunya. I és que el nou parc solar de Santa Coloma és al cementiri. En concret, les plaques s'han posat sobre els nínxols.

Els panells solars no s'han posat de manera que s'obtingui la màxima productivitat, sinó que s'ha prioritzat el respecte a l'equipament. Així les plaques s'han posat de forma alineada amb els blocs de nínxols i no sobresurten. El parc solar consta de 752 metres quadrats i genera tanta energia com el que consumeixen, aproximadament, seixanta famílies. L'energia s'enviarà a la xarxa. S'estalvia l'emissió de més de cinquanta tones de CO2. El cost del parc solar al cementiri ha estat de 720.000 euros.

«Hem fet realitat un somni i el que ens agradaria és que aquest somni no s'acabés aquí i que altres ciutats fessin com nosaltres i així contribuir a mitigar els efectes del canvi climàtic», va explicar Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma. De fet, Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, va avançar que hi ha municipis de la demarcació que ja han demanat informació sobre el projecte. En concret, Barcelona i Mataró. / Jordi Gonzalo / El Punt

L'aventura diària del Bicing

El Bicing no va fi. Tot i que el seu èxit social ha estat incontestable, la realitat del dia a dia demostra que hi ha aspectes del seu funcionament que són, per dir-ho suaument, manifestament millorables. Aquest diari ho ha constatat. Nou rutes aleatòries fetes per un grup de redactors d'El Punt revelen que el manteniment de les bicicletes és un dels aspectes del Bicing que més queixes suscita, juntament amb les esperes que s'han de fer a moltes estacions per poder-les tornar, o les avaries recurrents en els ancoratges. Des de l'Ajuntament de Barcelona es recorda que es tracta d'un servei nou que ha revolucionat la mobilitat a la ciutat, una situació que no és fàcil de gestionar, tant des del punt de vista de l'empresa concessionària com, també, de l'usuari.

No és un fet nou. D'ençà de la seva posada en marxa, ara fa aproximadament un any i mig, el funcionament del servei ha anat suscitant queixes entre els seus abonats. Últimament, però, ha quallat la percepció que la situació empitjora i que el Bicing té problemes per digerir, o gestionar, l'extraordinària acceptació social que ha assolit i que es tradueix en uns números inequívocs. Entre ells, un de demolidor: el servei registra una mitjana de 40.000 viatges diaris. És evident, per tant, que la idea és boníssima, però a l'hora d'aplicar-la és quan sorgeixen els dubtes. Una prova fefaent d'aquesta situació de descontentament es va viure en l'últim ple de l'Ajuntament de Barcelona, en què aquest sistema de transport va ser argument d'un debat polític acalorat. Una discussió en què, tot i les discrepàncies entre govern i oposició, es va arribar a un acord per donar un marge de tres mesos per revisar el funcionament general del servei, amb l'amenaça explícita de rescindir la concessió si no hi ha millores a curt termini.

El focus apunta cap a múltiples fronts. D'entrada, hi ha el sistema informàtic que, mitjançant un operador de telefonia mòbil (Movistar), controla la retirada i devolució de les bicicletes. Un giny que, només en els últims cinc mesos, ha tingut almenys dues panes generals que han deixat el Bicing fora d'ús durant diverses hores. Més dades. De les avaries que hi van haver en 26 estacions el 3 de novembre passat, almenys 10 van ser originades en les connexions amb el sistema, circumstància que va obligar a reiniciar-lo. El temps mitjà per solucionar-les va ser d'un minut. També destaca, i alhora sorprèn, que fins a vuit estacions més van tenir problemes de sobreescalfament.

Aquestes, però, són falles que es podrien classificar com de caràcter general. En una altra categoria s'engloben les que afecten cada estació i, sobretot, el parc de bicicletes. Però anem a pams. Una de les situacions més exasperants per als usuaris, i que aquest diari ha pogut palpar a través de nou trajectes curts, són el temps d'espera per tornar la bicicleta. Una circumstància que es fa especialment patent al centre de la ciutat i, en aquells punts orientats en direcció el mar. Pedalar en sentit muntanya –o sigui en pujada– sempre fa més mandra. Moltes vegades la impossibilitat de poder deixar la bici està estretament relacionada a una de les altres taques del servei: els ancoratges. Un mecanisme revolucionari que les immobilitza per evitar furts, però que també s'espatlla amb una freqüència més elevada de la desitjable. Un altre exemple. L'estació número 54, al carrer de Sant Oleguer (Raval), disposa de 21 punts per deixar la bicicleta. Doncs bé, almenys durant dos dies, 9 d'aquests punts estaven inutilitzats perquè els ancoratges no anaven bé.

I, finalment, hi ha les bicicletes. Uns vehicles que suporten una gran pressió –entre 6 i 8 trajectes diaris– i que, massa sovint, reben un ús destraler per part dels usuaris. Una tessitura que dóna com a resultat frens trencats, seients que no aguanten el pes de l'abonat o llums que no funcionen o no compleixen, paradoxalment, la normativa municipal. Es més, el desgast de les bicicletes és tan accentuat que, per regla general, s'han de canviar al cap d'un any o un any i mig. Per si amb tot això non'hi hagués prou, últimament s'han començat a detectar més robatoris o furts. Conclusió, una consulta ràpida als usuaris habituals del servei fa visualitzar que, molt probablement, l'estat de les bicis és un dels aspectes més problemàtics i que acapara més queixes. Es dóna la circumstància que, aquests dies, el parafang de moltes bicis està decorat amb un paper amb franges amb un número. És un senyal que identifica les que estan pendents de ser revisades per l'empresa adjudicatària.

I què diu l'Ajuntament de Barcelona davant de tot plegat? Primer recorda que el Bicing és un sistema de transport inèdit i, per tant, necessita que tant gestors com usuaris es vagin habituant al seu funcionament. No cal oblidar, a més, que l'invent ha tingut un èxit molt sobtat, i fins a un cert punt inesperat, que ha obligat a anar esmenant-lo, i també redefinint-lo, molt sobre la marxa. En aquest sentit, fonts municipals emfatitzen que, en el transcurs d'aquest any i mig, ja s'han anat fet millores en el servei, les més importants de les quals han incidit en el sistema informàtic, les bicicletes o l'atenció als abonats, ja sigui a través de dues línies telefòniques o bé presencialment.

Amb relació a les queixes rebudes, o sigui, de les que es té constància per escrit o de viva veu, el consistori emfatitza que només representen un 6% dels viatges totals i que, tot i això, hi ha moltes més altes diàries d'abonats –unes 300– que no pas baixes –entre 30 i 50–. Ara bé, també és conscient que el seu funcionament no és idíl·lic: «Tot és millorable, evidentment, i en això estem, però quan es fa una valoració sobre un servei com aquest, que ha suposat un veritable canvi cultural i en la mobilitat de la ciutat, s'ha de sospesar tot, no només els aspectes negatius», conclou la mateixa font municipal. / FRANCESC ESPIGA / El Punt

t

Fins a 151 lleis imposen el castellà a l'etiquetatge, per només una el català

La legislació espanyola actual conté fins a 151 lleis que imposen el castellà en l'etiquetatge. De fet enguany mateix l'executiu espanyol ha aprovat tres d'aquestes lleis que imposa la presència obligatòria de la llengua castellana a l'etiquetatge. En canvi, només hi ha una llei que faci referència a la presència obligatòria de la llengua catalana. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat la Plataforma per la Llengua després d'haver analitzat la legislació espanyola vigent.

Ja durant el maig d'enguany la Plataforma va denunciar la "proliferació desmesurada i constant" de legislació que obliga la presència única del castellà als productes del país. I és que el govern espanyol manté a la pràctica les mateixes polítiques lingüístiques que les de la dictadura franquista, ja que les disposicions i normatives augmenten, mentre que sempre que s'ha derogat alguna llei, a la nova s'hi ha mantingut l'exigència, o fins i tot s'ha ampliat l'abast de la presència única i obligatòria del castellà. És el cas de les tres darreres lleis (*) aprovades per l'Estat espanyol, que imposen el castellà al mercat de pernils i paletes, a la totalitat de les  instruccions i informacions de màquines distribuïdes a l'Estat, i una modificació d'aquesta mateixa llei, ampliant l'obligació a la documentació oficial per avalar productes veterinaris.

L'entitat recorda que el ministeri espanyol de Sanitat i Consum no ha iniciat "cap canvi d'orientació respecte les polítiques lingüístiques franquistes en matèria d'etiquetatge". Pel que fa al govern del Principat, la Plataforma per la Llengua recorda que "el desenvolupament de la legislació per equiparar la llengua catalana a les 151 disposicions en favor del castellà encara està pendent, tot i tenir-ne les competències. L'Estatut del Consumidor de l'any 1993 en preveu el reglament per garantir el dret de les persones consumidores de rebre la informació dels productes en català (article 26), però encara no s'ha desenvolupat. L'única obligació es dóna per als productes catalans artesanals i amb denominacions d'origen i qualitat segons la Llei de política lingüística del 1998 (article 34). Tanmateix, l'aplicació també ha estat difusa, de manera que s'ha admès la distribució de productes fora de la Llei"./Racó Català