Dimarts 12 de desembre del 2017, a les 16 h. Gratis
La vida de les històries. El testimoni filmat
Seminari + projeccions + visita comentada
La vida de les històries. El testimoni filmat
Seminari + projeccions + visita comentada
Fundació Antoni Tàpies (Carrer Aragó, 255. Barcelona)
A finals dels anys 90, Annette Wieviorka identificava l'adveniment del testimoni amb el judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961 concloent l'emergència del que anomenà l'era del testimoni. A principis dels 2000, Beatriz Sarlo adoptava l'expressió gir subjectiu per referir-se a la visibilitat que allò personal ha adquirit com a lloc de manifestació pública: "Si fa tres o quatre dècades el jo despertava sospita, avui se li reconeixen privilegis que seria interessant examinar". La confiança en la immediatesa del cos i de la veu afavoreixen el testimoni, i la càmera és una eina privilegiada a l'hora de transmetre tal proximitat. Això explicaria el paper protagonista que han adoptat els mitjans audiovisuals de comunicació, però també el cinema i altres arts visuals en aquest canvi de paradigma, ja sigui per alimentar-lo o per posar-lo en qüestió, problematitzant-lo.
"La vida de les històries. El testimoni filmat" s'inscriu en el debat estètic, filosòfic i polític actual entorn de la figura controvertida del testimoni i en proposa un apropament des de les pràctiques i les arts audiovisuals. Es planteja com un espai de trobada i intercanvis entre investigadores i investigadors internacionals procedents de diferents àmbits –filosofia, art, cinema, història, literatura–, artistes visuals, cineastes i actors del món cultural. Inclou així mateix la visita comentada de l'exposició "Susan Meiselas. Mediacions" a la Fundació Antoni Tàpies i dues "Sessions golfes" a la Filmoteca de Catalunya. Al llarg de les dues jornades, s'abordaran una sèrie de qüestions fonamentals per pensar la producció i la circulació dels relats audiovisuals de testimonis –la vida de les històries– i la captació per la càmera del relat testimonial –el testimoni filmat.
El programa partirà d'un seguit d'interrogacions sobre el vincle que es genera entre el subjecte que filma i el subjecte filmat. Com es posiciona el primer i quin paper assumeix: intèrpret, creador, facilitador...? Quina mirada dirigeix al testimoni, com acull la seva i com la transmet? Quina és la "veritat" del testimoni i quin valor li atribuïm? Quin és, o podria ser, el paper de la ficció en aquest procés? És possible integrar el testimoni en la producció de la seva pròpia imatge? D'una banda, el testimoni exigeix ésser escoltat, per l'altra, es resisteix a la paraula: ¿com respondre, doncs, a aquesta ambigüitat fonamental? En efecte, existeix un compromís ètic en tota representació del testimoni –en l'escolta i en la filmació; ens aturarem en algunes obres que ofereixen respostes creatives i personals a les preguntes plantejades.
Per altra banda, empesos per un sentiment d'urgència davant la desaparició dels darrers supervivents d'un conflicte o genocidi, en les últimes dècades hem experimentat un creixement extraordinari de bancs audiovisuals destinats a conservar per la posteritat el relat filmat de les víctimes; el cas més emblemàtic és la creació el 1994 per Steven Spielberg de la Survivors of the Shoah Visual History Foundation. A dia d'avui, museus, memorials, associacions i pàgines web tenen els seus propis arxius audiovisuals. ¿Quines implicacions suposa per l'escriptura de la Història i la naturalesa mateixa de l'arxiu? Enfront d'aquesta inflació testimonial, què queda de singular, d'irrepetible, d'intempestiu en la paraula viva d'un testimoni inesperat?
Partint de la premissa de la desaparició dels darrers supervivents de la Shoah, Arnaud des Pallières es preguntava en el seu assaig cinematogràfic Drancy Avenir (1997), com transmetre la veritat de l'exterminació sense el suport de la paraula viva del testimoni: "Com ho fareu, vosaltres els historiadors, quan tots els supervivents seran morts?". A la voluntat de preservar el relat enregistrat dels testimonis en bases de dades gegantesques, altres han preferit replantejar creativament la memòria dels conflictes des de noves perspectives vinculades al present. Evitant reduir el discurs a la prova, el relat testimonial a la verificació d'un fet objectivable, algunes obres s'aventuren a tractar-lo com el fruit d'una experiència subjectiva singular, tot assumint els reptes i dificultats d'una representació justa.
Per acabar, obrirem la reflexió a la figura més oblidada del victimari. A la nostra era del testimoni, el testimoni ha esdevingut sinònim de víctima en el llenguatge comú. Rarament el botxí, interpretat sovint com a pura encarnació del mal, és filmat per la càmera. Significativament, l'aproximació més habitual a la seva paraula, al seu llegat, ens és transmesa de manera vicària per l'intermediari del testimoni-víctima. Queda, doncs, per pensar com es filma i com es rep el relat del botxí: què implica pel cineasta i per l'espectador? Quines propostes genera?
Programa a la Fundació Antoni Tàpies:
16:00-17:00
Reflexions sobre un trajecte: Del testimoni filmat a la representació artística.
MARTA MARÍN-DÒMINE (directora del Centre for Memory and Testimony Studies, Laurier University, Canadà)
17:00-18:00
En conversa.
SUSAN MEISELAS I CARLES GUERRA (fotògrafa) (director de la Fundació Tàpies)
18:00-19:30
VISITA COMENTADA DE L'EXPOSICIÓ «SUSAN MEISELAS. MEDIACIONS»
Amb Susan Meiselas i Carles Guerra.
CALENDARI: dimarts 12 de desembre del 2017 | DURADA: 4 h i 30 min | HORARI: de 16h a 20.30 h | LLOC: Auditori | ORGANITZA:Observatori Europeu de la Memòria | PREU: gratuït | Inscripcions
Aquesta sessió forma part d'un seminari que té lloc dimarts 12 i dimecres 13 a diferents espais de la ciutat. Mes informació sobre el Seminari Internacional
+ info: https://fundaciotapies.org/site/spip.php?article8964
A finals dels anys 90, Annette Wieviorka identificava l'adveniment del testimoni amb el judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961 concloent l'emergència del que anomenà l'era del testimoni. A principis dels 2000, Beatriz Sarlo adoptava l'expressió gir subjectiu per referir-se a la visibilitat que allò personal ha adquirit com a lloc de manifestació pública: "Si fa tres o quatre dècades el jo despertava sospita, avui se li reconeixen privilegis que seria interessant examinar". La confiança en la immediatesa del cos i de la veu afavoreixen el testimoni, i la càmera és una eina privilegiada a l'hora de transmetre tal proximitat. Això explicaria el paper protagonista que han adoptat els mitjans audiovisuals de comunicació, però també el cinema i altres arts visuals en aquest canvi de paradigma, ja sigui per alimentar-lo o per posar-lo en qüestió, problematitzant-lo.
"La vida de les històries. El testimoni filmat" s'inscriu en el debat estètic, filosòfic i polític actual entorn de la figura controvertida del testimoni i en proposa un apropament des de les pràctiques i les arts audiovisuals. Es planteja com un espai de trobada i intercanvis entre investigadores i investigadors internacionals procedents de diferents àmbits –filosofia, art, cinema, història, literatura–, artistes visuals, cineastes i actors del món cultural. Inclou així mateix la visita comentada de l'exposició "Susan Meiselas. Mediacions" a la Fundació Antoni Tàpies i dues "Sessions golfes" a la Filmoteca de Catalunya. Al llarg de les dues jornades, s'abordaran una sèrie de qüestions fonamentals per pensar la producció i la circulació dels relats audiovisuals de testimonis –la vida de les històries– i la captació per la càmera del relat testimonial –el testimoni filmat.
El programa partirà d'un seguit d'interrogacions sobre el vincle que es genera entre el subjecte que filma i el subjecte filmat. Com es posiciona el primer i quin paper assumeix: intèrpret, creador, facilitador...? Quina mirada dirigeix al testimoni, com acull la seva i com la transmet? Quina és la "veritat" del testimoni i quin valor li atribuïm? Quin és, o podria ser, el paper de la ficció en aquest procés? És possible integrar el testimoni en la producció de la seva pròpia imatge? D'una banda, el testimoni exigeix ésser escoltat, per l'altra, es resisteix a la paraula: ¿com respondre, doncs, a aquesta ambigüitat fonamental? En efecte, existeix un compromís ètic en tota representació del testimoni –en l'escolta i en la filmació; ens aturarem en algunes obres que ofereixen respostes creatives i personals a les preguntes plantejades.
Per altra banda, empesos per un sentiment d'urgència davant la desaparició dels darrers supervivents d'un conflicte o genocidi, en les últimes dècades hem experimentat un creixement extraordinari de bancs audiovisuals destinats a conservar per la posteritat el relat filmat de les víctimes; el cas més emblemàtic és la creació el 1994 per Steven Spielberg de la Survivors of the Shoah Visual History Foundation. A dia d'avui, museus, memorials, associacions i pàgines web tenen els seus propis arxius audiovisuals. ¿Quines implicacions suposa per l'escriptura de la Història i la naturalesa mateixa de l'arxiu? Enfront d'aquesta inflació testimonial, què queda de singular, d'irrepetible, d'intempestiu en la paraula viva d'un testimoni inesperat?
Partint de la premissa de la desaparició dels darrers supervivents de la Shoah, Arnaud des Pallières es preguntava en el seu assaig cinematogràfic Drancy Avenir (1997), com transmetre la veritat de l'exterminació sense el suport de la paraula viva del testimoni: "Com ho fareu, vosaltres els historiadors, quan tots els supervivents seran morts?". A la voluntat de preservar el relat enregistrat dels testimonis en bases de dades gegantesques, altres han preferit replantejar creativament la memòria dels conflictes des de noves perspectives vinculades al present. Evitant reduir el discurs a la prova, el relat testimonial a la verificació d'un fet objectivable, algunes obres s'aventuren a tractar-lo com el fruit d'una experiència subjectiva singular, tot assumint els reptes i dificultats d'una representació justa.
Per acabar, obrirem la reflexió a la figura més oblidada del victimari. A la nostra era del testimoni, el testimoni ha esdevingut sinònim de víctima en el llenguatge comú. Rarament el botxí, interpretat sovint com a pura encarnació del mal, és filmat per la càmera. Significativament, l'aproximació més habitual a la seva paraula, al seu llegat, ens és transmesa de manera vicària per l'intermediari del testimoni-víctima. Queda, doncs, per pensar com es filma i com es rep el relat del botxí: què implica pel cineasta i per l'espectador? Quines propostes genera?
Programa a la Fundació Antoni Tàpies:
16:00-17:00
Reflexions sobre un trajecte: Del testimoni filmat a la representació artística.
MARTA MARÍN-DÒMINE (directora del Centre for Memory and Testimony Studies, Laurier University, Canadà)
17:00-18:00
En conversa.
SUSAN MEISELAS I CARLES GUERRA (fotògrafa) (director de la Fundació Tàpies)
18:00-19:30
VISITA COMENTADA DE L'EXPOSICIÓ «SUSAN MEISELAS. MEDIACIONS»
Amb Susan Meiselas i Carles Guerra.
CALENDARI: dimarts 12 de desembre del 2017 | DURADA: 4 h i 30 min | HORARI: de 16h a 20.30 h | LLOC: Auditori | ORGANITZA:Observatori Europeu de la Memòria | PREU: gratuït | Inscripcions
Aquesta sessió forma part d'un seminari que té lloc dimarts 12 i dimecres 13 a diferents espais de la ciutat. Mes informació sobre el Seminari Internacional
+ info: https://fundaciotapies.org/site/spip.php?article8964
#agenda #museus #projeccions #barcelona #catalunya #fotografia #cinema #conferencies #artistes
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada