- Com pot actuar Pedro Morenés, el nou ministre espanyol de Defensa,
amb la indústria de l'armament, de la qual ha estat directiu?
Facilitarà la relació amb les empreses i, amb l'obligació de resoldre
el dèficit d'Espanya per la compra i pel manteniment d'armes –el té
hipotecat fins a l'any 2040–, intentarà corregir alguns contractes per
no perjudicar-les. No tindrà altre remei, doncs, que anul·lar alguns
dels compromisos contrets o, si no pot fer-ho, trobar altres
ministeris perquè paguin el dèficit. Haurà de tirar per un cantó o per
un altre.
- Podrien desviar-se partides d'altres ministeris cap a Defensa?
És probable. Defensa ja és el ministeri que menys ha disminuït els
seus pressupostos, condicionat per projectes que arrossega des dels
anys vuitanta. És el cas de l'Eurofighter, dissenyat en plena Guerra
Freda, on es necessitava un avió de combat contra els països de
l'antic Pacte de Varsòvia. El seu disseny, l'ensamblatge i les
primeres unitats tenen un cost que s'ha de repartir entre els països
inversors, que en el seu moment van acordar els avions que comprarien.
Respecte a l'Eurofighter, Espanya encara està lligada amb el
fabricant, amb qui ha hagut de renegociar la compra a 40 anys per
manca de liquiditat. És a dir, l'any 2020 rebrà un producte que ja no
necessita, perquè avui les forces armades volen avions no tripulats
amb els quals afrontar els nous conflictes. Morenés ha de treure
diners d'on sigui, conscient que per a tot no n'hi ha.
- El projecte de l'escut antimíssils, que Rodríguez Zapatero va pactar
per desenvolupar-lo en la base nord-americana de Rota, també podria
sufragar-se esgarrapant recursos d'altres àrees?
És una prioritat d'Estat, perquè es té previst destinar Rota per tal
que els vaixells de guerra que circulen pel Mediterrani hi facin el
manteniment. El rol d'Espanya és autoritzar l'atracament de vaixells,
que portaran míssils nuclears. Això forma part dels acords de l'antic
Govern socialista amb els Estats Units, els quals l'actual Executiu
del PP pensa mantenir de totes totes.
- Heu denunciat que el darrer informe europeu sobre l'exportació i el
comerç d'armes, referit al 2010, està mancat de dades i fa referència
que l'Estat espanyol ha ocultat informació sobre la venda d'armament a
15 països en conflicte. La transparència és l'assignatura pendent?
Hem de recordar que les relacions comercials pesen molt. En la mesura
que un país té una indústria d'armes, cas de l'espanyol, com més
material fabriqui, més barats seran els costos dels seus projectes,
raó per la qual ha de vendre a tercers països. En aquest sentit,
l'Estat espanyol no hi té escrúpols. L'altre element és que les
exportacions obeeixen a interessos de política exterior. Sovint
serveixen com a penetració d'altres indústries, siguin extractives, de
telefonia o de la construcció. Alguns estats, com l'espanyol,
estableixen mesures de suport als països on, amb la venda d'armes,
poden introduir altres sectors. Així, la Xina arma el Govern del Sudan
a canvi d'extreure-hi petroli, de la mateixa manera que Espanya
estableix amb el Marroc una relació similar.
- Té poc en compte la situació del país pel que fa als drets humans?
Ho posen de manifest els seus acords amb Ghana, el primer receptor de
municions espanyoles. Què hi passa, allà, perquè aquest país rebi
tants milers de cartutxos? Que el Govern espanyol hi té interessos. No
trobarem cap altra valoració que no siguin els beneficis comercials
que en pot treure.
- Quant a les mines antipersones i a les bombes de fragmentació, què
passarà amb les empreses espanyoles que han de tancar després que el
Govern anterior signés el conveni pel qual es compromet a deixar de
produir aquestes armes?
Això no té marxa enrere; però, atesa la relació del nou ministre amb
aquesta indústria –va ser directiu d'Instalaza SA–, podria compensar
les empreses fabricants amb altres activitats que els permetin eixugar
les pèrdues i afrontar l'actual període de crisi.
- L'exigència per part del moviment pacifista i dels partits
d'esquerres d'un Tractat de Comerç d'Armes estarà condicionada per
l'actual moment de crisi?
La crisi no l'afectarà, ja que és una decisió profunda marcada per la
necessitat que hi hagi per primer cop al món un acord relatiu a les
exportacions i a la fabricació d'armes convencionals. Això el fa
urgent, però també és possible que el contingut sigui frustrant per
les expectatives creades. Molts països no estan disposats a fer gaires
concessions, mentre que els Estats Units ja han rebutjat d'entrada
qualsevol tractat que limiti el trànsit d'armament. Així doncs, podria
quedar en paper mullat.
- La cursa d'armes no tindrà aturador?
Des de l'any 2000, els pressupostos de Defensa del conjunt de països
del món han augmentat sense parar, arribant a ser superiors al del
període de Guerra Freda. El 2011 s'ha gastat més en armament que l'any
1987. I, si bé Europa tendeix a disminuir la inversió, els coneguts
per països BRIC (el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina) s'han llançat a
una cursa desenfrenada. Des de la societat civil haurem de continuar
la nostra tasca de pressió i de denúncia.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada