tots ens ve al cap la imatge de les ciutats daneses, holandeses o
alemanyes en les que l'ús d'aquest vehicle per al transport interurbà
és un fenomen habitual, sens dubte aquest ha segut un dels emblemes de
la major consciència ecològica existent en aquests països, on molts
dels seus habitants prefereixen a diari utilitzar un vehicle no
motoritzat per als petits desplaçaments dintre de la ciutat.
Fins fa poc de temps i malgrat les característiques climàtiques del
nostre territori, la bicicleta com a mitjà de transport es limitava a
petits sectors de la població majoritàriament d'extracció estudiantil.
La bicicleta era concebuda únicament en la seua vessant esportiva,
tant a la carretera com a la muntanya, on grups i penyes ciclistes
cada cop més nombrosos inundaven carreteres o vies rurals cada cap de
setmana.
La pràctica esportiva de la bicicleta ha crescut de forma exponencial
els darrers anys, es podria dir que ha deixat de ser una disciplina
per a iniciats que devoren quilòmetres a les carreteres i/o accedeixen
a llocs impossibles per la muntanya, per a passar a ser un esport que
està a l'abast econòmic i físic de qualsevol persona.
L'explicació d'aquest boom és diversa, per una banda l'oferta de
bicicletes de diferents tipus s'ha incrementat, fent-se assequible per
a totes les butxaques, el mateix ha succeït amb els complements
necessaris per a la pràctica del ciclisme. Per altra banda, ha segut
determinant l'habilitació de noves vies, circuits i recorreguts
ciclistes, així com l'increment de clubs i penyes i en conseqüència de
curses cicloturistes.
Aquest creixement ha segut paral·lel en molts casos al de la carrera a
peu, de manera que els practicants d'un esport solen practicar també
l'altre. Això es reflecteix molt bé en l'eclosió que els darrers anys
ha tingut l'esport combinat en les seues varietats de triatló o
duatló, bé d'asfalt, bé de cros.
L'augment de la pràctica esportiva en general també es deu a un major
interès i preocupació per tenir un mode de vida saludable, mentalitat
que de mica en mica s'ha anat implantant en amplis sectors socials
acompanyada d'una preocupació més gran per l'estètica, una preocupació
que molts cops té com a conseqüència la pràctica de l'esport.
Però potser el fenomen que més ha cridat l'atenció els darrers anys
com dèiem línies amunt ha segut l'amplia difusió de la bicicleta com a
mitjà de transport interurbà, cada cop més a les ciutats catalanes
moltes són les persones que han adoptat aquesta opció per acudir al
seu centre de treball, d'estudi o a les seues reunions socials.
Aquest canvi de tendència ha provocat l'aparició de lucratius negocis
municipals de lloguer de bicis, així com un increment molt important
del parc ciclista urbà. Tot això en unes ciutats que no estan
preparades per assumir aquest increment. En molts casos els carrils
bici existents són escassos i sense continuïtat i els ciclistes es
veuen abocats a circular per les grans avingudes o bé per les voreres,
amb les consegüents molèsties per als vianants.
En aquest context, en molts moments a les nostres ciutats ens trobem
amb una circulació caòtica en la que els ciclistes es juguen la vida a
les carreteres i els vianants a les voreres, mentre que els carrils
bici en molts casos no són respectats per vianants o vehicles. Es
podria dir que la difusió massiva de la bicicleta a les ciutats no ha
vingut precedida d'un condicionament previ i gradual de les mateixes a
la diversitat de vehicles que hi circulen, de la mateixa manera que no
s'ha difós una cultura del transport sostenible.
Les ciutats catalanes i en general gran part de les ciutats del sud i
l'est d'Europa tenen un urbanisme enfocat totalment als automòbils com
a mitjans de locomoció. La inserció de la bicicleta a ciutats com
Barcelona o València està sent complicada perquè la seua difusió es
veu complicada per la lentitud de les administracions les quals no
mostren un interès real en adaptar les infraestructures viàries al
mateix ritme que el creixement del parc ciclista.
En aquest sentit la ciutat de València és un cas paradigmàtic. Mentre
l'Ajuntament s'ha donat molta presa en concedir la contrata del
lloguer de bicicletes a l'empresa Valenbisi, vinculada econòmicament
al Conseller Juán Cotino, les vies ciclistes a la ciutat són escasses,
sense continuïtat i en molts casos sense manteniment i no existeix un
projecte coherent que connecte tots els punts neuràlgics de la ciutat.
Aquesta situació combinada amb el ja esmentat augment del nombre de
bicicletes circulants ha incrementat el nombre d'atropellaments i
accidents en els que es veuen involucrats ciclistes.
Tot açò ha desembocat en l'aparició d'associacions i col·lectius que
defensen els drets dels ciclistes i treballen per la difusió d'un
concepte de ciutat sostenible basada en la difusió de mitjans de
transports no motoritzats i no contaminants. Açò per exemple a la
ciutat de València es plasma en l'aparició del moviment anomenat massa
crítica, que la tarda d'un divendres al mes fa una convocatòria
ciclista per prendre de forma reivindicativa els carrers de la ciutat
fent una passejada per algunes de les principals vies de la mateixa.
En definitiva, el transport interurbà en bicicleta a les nostres
ciutats té doncs encara molts obstacles per superar, mentre les
administracions continuen enfocant el problema des d'una perspectiva a
curt termini i en molts casos regida per l'ànim de lucre, el problema
continuarà creixent en la mateixa mesura que ho faça el nombre de
bicis circulants. De la mateixa manera mentre no existisca una
consciència de sostenibilitat a les nostres ciutats, aquestes
continuaran sent patrimoni dels automòbils i de la contaminació que
aquests generen, mentre el nombre creixent de ciclistes tractarà de
sobreviure de la millor manera possible al caòtic trànsit urbà.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada