dimarts, 15 de setembre de 2015

Els seguidors argentins del procés independentista català #27s2015 #NouEstat


El 1806, quatre anys abans que l'Argentina iniciés el camí cap a la independència d'Espanya, el català Domingo Matheu va lluitar contra la invasió anglesa com a oficial del terç de Minyons de Catalunya, un cos armat format amb altres coetanis com ara Jaume Llavallol, Jaume Nadal i Guarda, i Josep Oleguer Reynals. Els mateixos anhels independentistes els van empènyer a integrar la primera junta de govern argentina el 1810. Matheu va obtenir aquell any el suport d'un altre català, Joan Larrea, que després va ser vocal en la primera junta i va arribar a la presidència temporal de la Gran Junta, l'entitat que va substituir la primera en el camí cap a la independència definitiva, el 1816. Els alumnes argentins actuals coneixen bé els noms d'aquests catalans, i també el de Blai Parera, compositor el 1813 de l'himne nacional.

El cert és que hi va haver una gran presència catalana en la lluita dels criolls del riu de la Plata contra el domini de la corona espanyola. Quan han passat gairebé 200 anys d'aquells fets, el vincle encara es manté. Per això no és casualitat que el primer casal català del món sigui el de Buenos Aires. Fundada el 1840 al barri de San Telmo, aquesta entitat va néixer com a hereva natural d'un centre més antic, el Cercle Català, obert el 1886. Avui funcionen al país sud-americà una vintena de casals, l'últim dels quals fundat el desembre del 2013 a la ciutat de Tucumán, 1.200 quilòmetres al nord de Buenos Aires.

La presència catalana a l'Argentina ha anat en augment, sobretot després de la crisi del 2008. La majoria dels nouvinguts són joves que han vingut a estudiar aprofitant que les universitats argentines públiques són gratuïtes, o senzillament han arribat per trobar feina. L'últim cens d'electors catalans a l'exterior va identificar a l'Argentina 23.780 persones, que constitueixen la segona diàspora catalana més gran del món després de França, amb 25.800. La dimensió de la dada argentina guanya rellevància si es té en compte que el tercer país és Alemanya i només té 12.400 catalans censats.

Els catalans que viuen a l'Argentina són en general tan fidels a la causa independentista com ho van ser en el passat Matheu, Larrea i Parera. "Estan més interessats i informats que molts dels catalans que viuen a Catalunya. Des d'aquí se segueix de prop tot el procés com una manera de mantenir els vincles amb les arrels", explica Núria Benages, secretària de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Buenos Aires. En realitat, la presència d'aquests immigrants ha afectat els argentins de maneres diferents. "Jo tinc la bandera catalana al cotxe i és habitual que serveixi per encetar una conversa sobre el tema de la independència. No tots els argentins n'estan al cas, però quan comences a explicar-los què és, s'hi interessen", explica Benages.

Des de l'ANC, que s'encarrega de la campanya del procés independentista a l'exterior, lamenten que la causa catalana no tingui més repercussió a la premsa de Buenos Aires. Els mitjans argentins només hi fan atenció quan hi ha algun esdeveniment molt rellevant com ara una convocatòria electoral o les grans manifestacions de la Diada. Una novetat de la qual sí que es van fer ressò van ser les declaracions del primer ministre britànic, David Cameron, sobre el càstig que, al seu parer, hauria d'aplicar la Unió Europea (UE) a un futur estat català. "És una llàstima que aquí a l'Argentina no se'n parli més. Falta que s'expliquin bé les causes i la història del procés, sobretot perquè es podria relacionar el reclam de Catalunya amb el que el 1816 va portar a la independència argentina d'Espanya", diu Viviana Sanchis Roche, una argentina de pares catalans.

La falta de difusió als mitjans de comunicació no ha impedit que els argentins amb arrels o vincles catalans estiguin al cas de l'actualitat a Catalunya i en prenguin partit. El metge Néstor Fernández, casat amb una catalana, comenta: "Crec que el procés independentista és un procés madur, adult, pacífic i moderat que desembocarà en allò que vulgui el poble català. Em sembla inevitable que sigui així perquè estem parlant de la voluntat de la gent." Sobre l'actitud dels argentins envers el cas català, Fernández anota que "hi ha gent informada, però no hi ha una opinió formada perquè és un procés inacabat". I hi afegeix: "Una altra cosa seria opinar amb els fets consumats."

Del mateix parer és Isabel Calvo, que fa 40 anys que està casada amb un català. "Com a argentina, crec que la qüestió catalana ens hauria d'interessar per les similituds que hi podem trobar amb el cas de les illes Malvines." Per Calvo, en canvi, el final de la història no és tan clar com creu Fernández. "No sé com acabarà tot plegat i tampoc sabria dir què suposa exactament que acabi bé. La independència total seria acabar bé? Crec que es podria dir això si després de la independència els catalans tenen una bona qualitat de vida", opina.

En la visió dels argentins, també hi destaquen arguments fortament arrelats en l'imaginari local com ara aquells que han convertit Barcelona en una capital de gran projecció cultural i econòmica. El futbol, amb Lionel Messi com a ambaixador, és un altre nexe tan sòlid com inevitable. "Als catalans se'ls veu com a innovadors, amb molts cognoms que han deixat empremta. Si parlem de pintura, pensem en Dalí i Miró; si parlem d'arquitectura, ens ve al cap Gaudí, i si parlem de futbol, és inevitable esmentar el Barça", explica Javier Escalada, nascut a l'Argentina i de pare català. Per ell, el que posa realment en joc el debat independentista és la qüestió identitària: "Crec que és un bon moment per plantejar la qüestió de la independència, perquè es tracta d'un problema polític que té a veure amb la identitat d'un poble. Els meus amics argentins entenen que en el cas de Catalunya hi ha coses que la diferencien d'Espanya."

La identitat d'una comunitat activa és el que ha cridat l'atenció de Julieta Canova, estudiant d'últim any d'antropologia a la Universitat de Buenos Aires (UBA). Atreta pel fenomen de les migracions, Canova va decidir fer la tesi amb
el Casal Català de Buenos Aires com a objecte d'estudi.

"No tinc cap vincle de sang amb Catalunya, però em va interessar el fenomen d'una col·lectivitat catalana no vinculada a un estat, però que en canvi és molt viva. És una llàstima que no tots els argentins sàpiguen que la demanda catalana no és nova, sinó que té més de 300 anys d'història", assenyala. A Canova també li ha interessat l'originalitat que ha adquirit el reclam. "Considero que el procés independentista és seriós i m'agrada destacar-ne la creativitat de les manifestacions. Són pràctiques absolutament diferents de les que es poden veure a l'Argentina, on les demandes poden ser fins i tot violentes. Les manifestacions catalanes són pacífiques i es caracteritzen per utilitzar una via democràtica i molt original."

Plaça de les Nacions

De tota manera, també hi ha altres relacions amb Catalunya que poden establir els argentins sense vincles de sang però amb familiars vivint a Barcelona. El dissabte 5 de setembre, l'ACN va organitzar a Buenos Aires una trobada a l'aire lliure per donar suport a la Via Lliure de l'11 de setembre a Barcelona. Aquesta reunió va tenir la quota d'originalitat que tan sedueix Canova. Els punters grocs i les banderes catalanes van impactar els veïns de Buenos Aires que s'havien reunit a la plaça de les Nacions, al barri de Palermo, per gaudir d'un dia gairebé primaveral. Un home gran es va acostar al grup i va demanar si li podien vendre una bandera. "La meva filla i els meus néts estan a Catalunya i segueixen molt de prop el tema de la independència", va explicar. Coneixedor de com va el procés independentista, sobretot per les notícies que li arriben a través de la seva família, no va poder evitar la temptació d'endur-se una senyera a casa.