'Una immersió compensatòria' #somescola

Autora: Najat el Hachmi, Escriptora

A l'escola on vaig anar, els mestres, majoritàriament catalans, ens
parlaven en la seva llengua. L'empraven amb la naturalitat i
l'eficàcia afectiva que transmeten els nadius, en un procés molt
semblant al que s'estableix entre mares i fills. Donat que nosaltres
no teníem cap vincle emocional amb el nou país, es fa difícil imaginar
el desenvolupament del sentiment de pertinença per una altra via. No
era un tema normatiu, no es tractava que ens parlessin en català per
complir la llei. El vincle anava més enllà del seu deure de
funcionaris: a través d'ells anàvem obrint finestres als espais
domèstics dels catalans, aquells als quals no accedíem precisament
perquè no disposàvem de cap família catalana amb qui conviure. Ens
descrivien, amb l'excusa de la llengua, com vivien, com veien el món i
ens feien properes les seves històries personals i col·lectives. Però
l'entorn, per sort, era molt divers.

La resta d'alumnes, majoritàriament castellanoparlants, ens van
descobrir altres universos de regions espanyoles llunyanes. Amb els
anys i a mesura que l'alumnat s'anava diversificant en nacionalitats,
l'única cosa comuna que teníem era la llengua. Ni la classe social, ni
el poder adquisitiu, ni les creences religioses, ni els costums o la
vestimenta, l'únic que ens feia del mateix lloc era que havíem après a
resoldre problemes de matemàtiques i els països del món en una mateixa
llengua. Fins i tot si ens parlàvem en castellà semblava que el català
ens unia d'una manera inconcreta. Els pares d'aquells nens, però, no
van oposar-se mai, ni en la seva condició d'espanyols, a la immersió
lingüística: veien que aquesta, lluny de representar un greuge als
seus fills, els preparava per desenvolupar-se en igualtat de
condicions amb els que sí que venien de famílies catalanoparlants.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/una-immersio-compensatoria-1150285