impartia la lliçó inaugural de la Universitat Catalana d'Estiu sobre
la presència social del català, que els esdeveniments donarien un gir
inesperat a les seves tesis. La interlocutòria del Tribunal de
Justícia de Catalunya va caure fa uns dies com un xàfec d'aigua freda
i suposa un greuge contra la llengua que s'afegeix a una filera
d'atacs que vénen de lluny, del Decret de Nova Planta. Joaquim Torres,
president de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de
l'IEC, troba en el model d'estat nació l'origen de tot plegat.
- Com ha afectat aquest model d'estat nació el català?
El català és un cas únic entre les llengües desenvolupades del
planeta. Estem parlant d'estats que fa dos-cents anys que s'estan
construint seguint el model de l'estat nació que defensa un sistema
lingüístic en el qual hi ha un llengua dominant, la de l'estat, i les
altres, que les va laminant per fer-les desaparèixer. Els estats nació
fan d'un territori inicialment divers, lingüísticament i culturalment
parlant, un d'homogeni. França és el cas més exemplar perquè ha dut
una política de limitació lingüística amb molt d'èxit: fa 150 anys més
de la meitat dels joves que anaven al servei militar no entenien el
francès, avui dia aquesta situació és impensable.
- I què ha fet l'Estat espanyol?
L'Estat espanyol ha fracassat en aquest intent de crear una
homogeneïtat lingüística, cultural i identitària. A principi del segle
XXI es troba que continua tenint una diversitat lingüística
considerable. Catalunya, com que no s'ha deixat assimilar, continua
sent un poble diferenciat amb una majoria que no accepta aquesta visió
uniformitzant i, com que estem en una democràcia, això no es pot
amagar. En aquests moments aquest conflicte està arribant a un punt de
crisi que no sabem com evolucionarà.
- Suposarà un punt d'inflexió?
Si algú afluixa seguirem un temps fent la viu-viu, però em sembla que
arribem a un atzucac. El president Mas ha deixat ben clar que troba
aquesta llei inadmissible i si un dirigent important no accepta una
llei vol dir que hi ha un problema. A més, aquest rebuig respon al que
vol la majoria del país. Aquí hi ha un conflicte entre un sistema
judicial basat en una visió determinada castellana de l'Estat i un
poble que ho veu d'una altra forma. Però no cal oblidar que un estat
de dret no només es basa en lleis, sinó que aquestes no poden anar en
contra del que pensa la població. Es dóna, doncs, una contradicció que
només es pot resoldre si Espanya canvia de visió, o bé si Catalunya
obté més poder per actuar pel seu compte.
- Aquest atac arriba en un moment delicat per al català.
El català és ara mateix una llengua viva, parlada per uns deu milions
de persones –si més no aquesta és la xifra de persones que declaren
que el poden parlar–, i a més és una llengua que dins d'una bona part
del seu territori, concretament Catalunya i Andorra, té una apreciable
capacitat d'atracció. Per això, una part de població no
catalanoparlant l'adopta. Mig milió de persones parlen català amb els
seus fills, mentre que no ho feien amb els seus pares. Això vol dir
que el català té un valor social important. Ara bé, la gran majoria
d'aquests nous parlants són fills de la immigració castellano-andalusa
dels anys seixanta; en canvi, els estrangers que vénen ara, quan
passen a una altra llengua, de moment ho fan al castellà i és
preocupant.
- I gràcies a la immersió lingüística dels seus fills parlaran català.
Sí, però aquesta gran immigració estrangera, de més d'un milió de
persones, de moment ha representat inevitablement una disminució dels
percentatges d'ús del català. Amb tot, encara que només una minoria ha
après català –un 30%–, el seu nombre és prou gran com perquè hagi
augmentat la xifra dels que declaren parlar català.
- Quina és la principal amenaça?
El fet de no tenir un estat darrera que li doni suport i en canvi
estar dins d'un estat que no li és propici. L'Estat espanyol no
considera el català com un patrimoni propi en la mesura en què passa
en països democràtics i multilingües, penso en Suïssa i el Canadà. El
grau de multilingüisme de l'Estat espanyol és molt alt i a Europa
només es comparable amb Suïssa, que té un tipus de democràcia
lingüística que situa totes les llengües a un mateix nivell. El
percentatge de la principal minoria de Suïssa, que és francòfona, és
similar al del català a l'Estat espanyol, que és proper al 20%. Però
també cal tenir en compte que, si bé el francès és minoria a Suïssa,
té un estat potent que li dóna suport, com és França i part de
Bèlgica.
- El president Mas s'ha mostrat confiat en una resolució favorable del
conflicte per la via legal.
És menys un problema jurídic que de confrontació de visions. Aquesta
interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respon a
la sentència del Constitucional retallant l'Estatut i limitant els
drets lingüístic i a altres declaracions del tribunal superior
espanyol. De qualsevol forma, ha quedat palès que les interpretacions
són múltiples i cadascuna correspon a una determinada visió. El govern
català sembla que té una actitud ferma i gran part de la població vol
mantenir la immersió lingüística. Per tant, encara que el govern no
pogués mantenir-la, l'Estat es trobaria amb un problema perquè la
majoria del sistema educatiu no ho accepta. De tota manera, hi ha
moltes lleis que no s'apliquen i no passa res. De fet no és gens
raonable legislar una llei incompatible amb la voluntat de la
societat.
- I si en el pitjor dels casos s'hagués d'aplicar?
Depèn de qui l'apliqui. D'entrada aquesta interlocutòria no és
operativa perquè exigir, dos mesos després de començar el curs, que
canviï el sistema és impossible. A més, sempre hi ha hagut normatives
centrals que han volgut introduir més castellà a l'escola i s'han anat
trampejant. En tot cas, aquest atac sembla un pas enrere en l'estat de
les autonomies. Amb la construcció de la democràcia, després de la
mort de Franco, hi ha haver un relaxament de l'actitud endèmica dels
castellans d'homogeneïtzar el territori, però passats els anys aquell
efecte compensatori s'ha esgotat. L'evolució de la majoria espanyola
va en la línia de reforçar la seva pròpia identitat i ignorar la dels
altres. De fet la pressió centralista està creant un augment
sobiranista. Aquí hi ha un conflicte polític. Si a Espanya hi hagués
una visió racional del procés, el millor que podria fer perquè
Catalunya continués estant dins l'Estat és seduir-la, mirar d'acceptar
els seus trets diferencials. També hauria de fer un treball pedagògic
amb la població espanyola perquè canviés la seva visió. Però Espanya
té un història d'imposició. Recentment s'han creat nous estats a
Europa i altres regions han plantejat la seva voluntat de ser-ho, un
gest perfectament lícit i democràtic. Avui [ahir per al lector] sentia
el senyor Duran i Lleida parlant en uns termes que mai no havia emprat
fins ara, igual que Jordi Pujol ha fet fa poc. S'estan veient coses
que fins ara no es veien. Hi ha una evolució a causa dela pressió
centralista. La crisi econòmica ajuda que les contradiccions es facin
més evidents, perquè a Catalunya, mentre tot anava bé, es podia anar
tirant malgrat el dèficit fiscal, però en la situació actual la cosa
canvia. En tot cas, per al català aquesta crisi té un aspecte positiu,
ja que el sentiment de greuge podria reforçar el lligam de la societat
amb el català millorant per tant el seu valor social, allò que fa que
una llengua visqui o no visqui.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada