«L'argument econòmic contra el català a la UE és fals»

El coordinador de l'equip d'estudis de multilingüisme i traducció de
la CE explica que el cost per persona de les traduccions que ja s'hi
fan és de 2,5 eurosJohan Häggman, coordinador de l'equip d'estudis de
multilingüisme i traducció de la CE. Foto: UCE.

- El fre més important per a l'oficialitat del català a la UE és Espanya?

De fet, jo diria que és l'únic fre. Perquè una llengua esdevingui
oficial és necessari que un estat en què es parli la llengua en
qüestió ho proposi al Consell de la Unió Europea. I hi ha tres
possibilitats: Espanya, França i Itàlia. A partir d'aquí, cal que la
proposta ha de tenir suport unànime de tots els països membres.

- Aquesta unanimitat pot ser un problema?

Mai fins ara el Consell ha bloquejat una proposta d'un estat per fer
oficial una llengua. El cas més homòleg al del català és el gaèlic.
Des del 2007, a proposta d'Irlanda, el gaèlic és llengua oficial i de
treball de la Unió Europea. Ningú no s'hi va oposar, i veig molt
difícil que un estat bloquegi la hipotètica demanda d'oficialitat del
català.

- Suposant que l'Estat espanyol fes el pas, potser l'Estat francès
s'hi oposaria, perquè les implicacions del reconeixement del català no
són pas les mateixes que el gaèlic.

És possible, però aleshores França faria un paper ben galdós, impropi
d'un estat modern i culte del segle XXI. Ara bé, amb la situació de
crisi econòmica que afecta diversos països de la UE s'afegeix un
escull en el camí, ja que molts països tenen por que aquesta
oficialitat els costi diners. Però aquest argument, que sovint s'ha
donat per rebutjar l'oficialitat del català, és rotundament fals. Del
pressupost total de la UE, es destina un 1,5% a la política
lingüística, que inclou les traduccions, les interpretacions i els
programes de foment de llengües. El cost per persona és de 2,5 euros,
el preu d'un cafè a Brussel·les. Sumar-hi les despeses de traducció i
interpretació del català seria com robar una gota d'aigua d'un mar. Ja
hi ha 60 traductors d'espanyol a les institucions europees, dels
quals, 14 són catalans. És evident que els costos no són un argument
vàlid, però en el context actual, en què molts estats es veuen
obligats a retallar en despesa social i a apujar impostos, no volen ni
sentir-ne a parlar, de noves despeses, encara que siguin
imperceptibles.

- Cal ser optimista, respecte a l'oficialitat del català a la UE,
malgrat aquestes pedres en el camí?

A llarg termini el català serà oficial, n'estic convençut.

- L'oficialitat arribarà abans per Espanya que per Andorra?

Molt probablement, perquè Andorra no té ni intenció ni capacitat
d'ingressar a la Unió Europea com a membre de ple dret. Té una
estructura administrativa molt petita, i a més a més, diria que el seu
marc econòmic i financer li és tan favorable que renunciar-hi per
formar part de la UE no entra en els seus plans. Andorra ampliarà la
seva relació amb Europa, però, com a mínim a mig termini, no serà un
estat membre.

- Resulta contradictori que la UE hagi tingut, en la legislatura
anterior, un comissari exclusivament de Multilingüisme, ara integrat
en el paraigua de Comissari Europeu d'Educació, Cultura,
Multilingüisme i Joventut, i que en canvi, no s'hagi avançat en el
reconeixement oficial d'una llengua que parlen 10 milions d'europeus.

Hi estic d'acord, és una contradicció, i molta gent dins la mateixa UE
ho reconeix. La política lingüística la decideix el Consell de la UE
per unanimitat, i aleshores aquesta política es basa només en la
voluntat dels estats membre a través dels seus representants que
s'asseuen al consell.

- El Parlament europeu, que expressa la voluntat directa dels
ciutadans que han triat els diputats, no té competències en matèria
lingüística. És partidari que aquesta institució pogués legislar sobre
les llengües a la UE?

Actualment poden legislar sobre cultura i educació, però respecte al
règim lingüístic no, que és competència del Consell. Al meu entendre,
els representants directes del poble haurien de tenir pes en aquest
sentit. El Parlament pot influir en els programes lingüístics, com el
d'aprenentatge permanent que també està obert al català, el gallec i
l'euskera, i aquesta oportunitat s'ha d'aprofitar.

- Tot és a mans dels polítics, però?

La decisió final sí, però els ciutadans tenen instruments potents de
pressió que haurien d'utilitzar més, com per exemple la Iniciativa
Legislativa Popular. Amb un milió de signatures, els catalans poden
obligar la Comissió Europea a debatre sobre l'oficialitat del català.
És un bon filó, com a mínim per fer notar el malestar dels
catalanoparlants.

- Què més pot fer un ciutadà per pressionar en aquest sentit?

Rebem molt poques cartes en català de ciutadans. Potser tenen por que
no se'ls respongui si no ho fan en una llengua oficial, però no és
cert, la UE té l'obligació de respondre en català, si bé és cert que
la burocràcia és feixuga, i una resposta pot trigar tres mesos a
arribar, perquè s'envia a traduir a Barcelona, tant la carta rebuda
com la resposta. Però si Brussel·les rep un centenar de cartes en
català, aquest sistema es col·lapsa, i aleshores abans o després haurà
de millorar el sistema, fins que se n'adoni que ha de fer un pas més.
Són petites accions que serveixen per a pressionar.

http://www.naciodigital.cat/noticia/34440/argument/econ/mic/contra/catal/fals