La fal·làcia del bilingüisme

A Catalunya hi ha un sector, fins ara minoritari, que en una suposada defensa del bilingüisme exigeix exactament el mateix tracte per a l'espanyol i el català en tots els àmbits que depenen de les administracions públiques. És a dir, un bilingüisme regulat en la vida pública però, al mateix temps, que doni llibertat absoluta i sense cap mena de regulació en l'àmbit privat, on ha de prevaler el lliure mercat lingüístic, deixant-ho tot en mans d'ofertes i demandes.

Aquest argument, que cal reconèixer que és prou senzill, es basteix sobre els fonaments de dues grans fal•làcies. La primera, considerar que totes les llengües parteixen d'una mateixa situació de fortalesa social i que, per tant, cap de les dues no mereix cap acció de defensa que n'eviti el retrocés o, en el pitjor dels casos, la desaparició. La segona, desvestir les llengües minoritàries o minoritzades de cap valor que vagi més enllà del valor estrictament comunicatiu entre els seus parlants. Les llengües, diuen, no són subjectes de dret, ho són les persones; així que, si una llengua desapareix després d'abandonar-la a la seva sort, ni cal lamentar-se'n ni cal justificar-ho.
 
Aquest pensament, que ara mateix em costa de qualificar-lo de neoliberalisme lingüístic o de darwinisme mal entès, no deixa de ser una simple defensa de la teoria de la supremacia del més fort; que en aquest cas, no cal dir-ho, és l'idioma espanyol.

Defensar l'aplicació de mesures distintives entre dues llengües va molt més enllà del debat merament polític; és una qüestió de responsabilitat social i cultural, de sentit comú, de justícia. Aquestes mesures, a més a més, han de ser específiques i singulars per a cada àmbit lingüístic. És a dir, no servirà de res esmerçar esforços defensant una llengua si, una altra, que també és patrimoni d'aquella societat, es posa en perill. En el cas de Catalunya, cap persona mínimament informada plantejarà una situació de feblesa o retrocés social de l'espanyol. Una llengua, aquesta última, que també gaudeix, evidentment, dels seus mecanismes de protecció, des d'acadèmies reguladores a instituts d'estudis i foment lingüístic, passant per una ingent quantitat de lleis, decrets i ordres ministerials (en podem comptar centenars) destinats a blindar l'ús de l'espanyol.

A Catalunya, tot indica que les coses s'estan fent força bé, des de fa 30 anys, i al marge de conjuntures polítiques, en matèria lingüística. Amb tot, també cal reconèixer que tot el que aquí es fa és sense el suport i la implicació estatal i, encara, a pesar de sentències i resolucions nascudes d'un esperit centralista i radial.

Hi ha detalls que no poden passar desapercebuts: no hi ha cap Estat a Europa, tret de l'espanyol, que tingui una llengua parlada per set milions de persones i que no sigui considerada oficial a tot el seu territori. Parem compte també a aquesta altra dada: al món hi ha 172 universitats on es poden cursar estudis de llengua, literatura i cultura catalanes. Entre d'altres, trobem 28 universitats a Alemanya, 21 al Regne Unit, 20 als Estats Units, 19 a França i 18 a Itàlia. A l'Estat espanyol n'hi ha 11.

"Defensar l'aplicació de mesures distintives entre dues llengües va molt més enllà del debat merament polític; és una qüestió de responsabilitat social i cultural, de sentit comú, de justícia."
 
Certament, de la mateixa manera que tots els estats del món apliquen determinades polítiques lingüístiques, Catalunya aplica les seves dins de les competències pròpies. I, entre les mesures, aquelles que suposen una acció diferenciada tot tenint en compte la situació de cadascuna de les seves llengües oficials. Mesures que no sempre són acceptades de bon grat per la població castellanoparlant, com reconeixia el Consell d'Europa en el seu segon informe de desembre del 2008, tot fent referència a la manca de consciència del caràcter multilingüe dels habitants de l'Estat i recomanant, alhora, fer un pas més a Catalunya cap a la "immersió total en català".

Arribats a aquest punt, hi ha una pregunta que no podem obviar: ¿per què trobem sempre el català en el punt de mira dels falsos defensors del bilingüisme, sense que passi el mateix amb el gallec, l'euskera o l'asturià? La resposta la trobarem fent una ullada a l'Atlas de les Llengües en Perill del Món de la UNESCO. Efectivament, en aquest moment, el català és la llengua minoritària més viva d'Europa, mentre que l'euskera (segons aquest organisme supraestatal, està en situació de vulnerabilitat) no suposa cap amenaça per als monolingües. L'asturià el donen ja gairebé per mort i enterrat, i el cas del gallec és realment paradoxal; segons la UNESCO, aquesta darrera llengua es beneficia, per proximitat, de l'aixopluc del portuguès (amb el qual forma una sola llengua, malgrat els intents de certes institucions gallegues que durant anys han mirat d'amagar-ho).

"Les llengües són alguna cosa més que no pas simples eines de comunicació. Són components indestriables i essencials de les pròpies cultures i edevenen patrimoni de les societats a les quals pertanyen."
 

Podem concloure dient que les llengües són alguna cosa més que no pas simples eines de comunicació. Són components indestriables i essencials de les pròpies cultures, de manera que edevenen patrimoni de les societats a les quals pertanyen i formen part de la identitat personal i col•lectiva de totes les persones que conformen aquelles societats.

La diversitat lingüística —tal com assegura la UNESCO— participa del desenvolupament sostenible i del reforç del diàleg, la cohesió social i la pau. Les llengües, en definitiva, són part del patrimoni cultural dels pobles, i és per això que, sempre que sigui necessari, caldrà establir polítiques que protegeixin totes aquelles que puguin veure amenaçada la seva supervivència dins de la seva pròpia societat. /Font