El nom de la recompensa és "Premi Ambiental Goldman". Va ser creat el 1990 per dos generosos filantrops i activistes cívics nord-americans: Richard N. Goldman i la seva dona Rhoda H. Goldman. Consta d'una dotació de 150.000 USD ($ 2.154.000 MN) i es lliura cada any, al mes d'abril, a la ciutat de San Francisco, Califòrnia (Estats Units). Fins ara ha estat atorgat a defensors del medi ambient de 72 països. En 1991, el va guanyar l'africana Wangari Maathai, que després va obtenir el Premi Nobel de la Pau el 2004.
A Jesús León Santos l'han premiat perquè, quan tenia 18 anys, va decidir canviar el paisatge on vivia a la Mixteca alta, la "terra del sol". Allò semblava un panorama lunar: camps erms i polsosos, desproveïts de arbreda, sense aigua i sense fruits. Hi havia de recórrer grans distàncies a la recerca d'aigua i de llenya. Gairebé tots els joves emigraven per no tornar, fugint dels erms i de la vida dura.
Amb altres comuners del lloc, Jesús León es va fixar l'objectiu de reverdir els camps. I va decidir recórrer a unes tècniques agrícoles precolombines que li van ensenyar uns indígenes guatemalencs per convertir terres àrides en zones de cultiu i arbrades.
Com va portar el projecte a terme? Fent reviure un mètode indígena també oblidat: 'El tequio', el treball comunitari no remunerat. Va aplegar unes 400 famílies de 12 municipis i van impulsar el Centre de Desenvolupament Integral
Camperol de la Mixteca (Cedicam), i junts, amb recursos econòmics limitadísims, es van llançar a la gran batalla contra la principal culpable del deteriorament: l'erosió.
En aquesta regió Mixteca hi ha més de 50.000 hectàrees que han perdut uns cinc metres d'alçada de sòl des del segle XVI. La cria intensiva de cabres, el sobre pasturatge i la indústria de producció de calç que va establir la Colònia va deteriorar la zona. L'ús de l'arada de ferro i la tala intensiva d'arbres per a la construcció dels imponents temples
dominics van contribuir definitivament a la desertificació.
Jesús León i els seus amics van impulsar un programa de reforestació. A pic i pala van cavar rases-trinxeres per retenir l'aigua de les escasses pluges, sembrar arbres en petits vivers, van portar abonament i plantar barreres
vives per impedir la fugida de la terra fèrtil. Tot això va afavorir la recàrrega de l'aqüífer. Després, en un esforç titànic,
plantar al voltant de quatre milions d'arbres d'espècies natives, aclimatades a la calor i sòbries en l'absorció d'aigua.
Després es van fixar la meta d'aconseguir, per a les comunitats indígenes i camperoles, la sobirania alimentària. Desenvolupar un sistema d'agricultura sostenible i orgànica, sense ús de pesticides, gràcies al rescat i conservació de les llavors natives de blat de moro, cereal originari d'aquesta regió. Sembrant sobretot una varietat molt pròpia de la zona, el Cajete, que és de les més resistents a la sequera. Es planta entre febrer i març, que és allà l'època més seca de l'any, amb molt poca humitat en el sòl, però quan arriben les pluges creix ràpidament.
vives per impedir la fugida de la terra fèrtil. Tot això va afavorir la recàrrega de l'aqüífer. Després, en un esforç titànic,
plantar al voltant de quatre milions d'arbres d'espècies natives, aclimatades a la calor i sòbries en l'absorció d'aigua.
Després es van fixar la meta d'aconseguir, per a les comunitats indígenes i camperoles, la sobirania alimentària. Desenvolupar un sistema d'agricultura sostenible i orgànica, sense ús de pesticides, gràcies al rescat i conservació de les llavors natives de blat de moro, cereal originari d'aquesta regió. Sembrant sobretot una varietat molt pròpia de la zona, el Cajete, que és de les més resistents a la sequera. Es planta entre febrer i març, que és allà l'època més seca de l'any, amb molt poca humitat en el sòl, però quan arriben les pluges creix ràpidament.
Al cap d'un quart de segle, el miracle s'ha produït. Avui la Mixteca alta aquesta restaurada. Ha tornat a reverdir. Han sorgit brolladors amb més aigua. Hi ha arbres i aliments. I la gent ja no emigra. Actualment, Jesús León i els seus amics lluiten contra els transgènics, i sembren uns 200.000 arbres anuals. Cada dia fan retrocedir la línia de la desertificació. Amb la fusta dels arbres s'ha pogut rescatar una activitat artesanal que estava desapareixent: l'elaboració, en tallers familiars, de jous de fusta i estris d'ús corrent.
A més, s'han enterrat en llocs estratègics cisternes de ferrocemento, de més de 10.000 litres de capacitat, que també recullen l'aigua de pluja per al reg d'hivernacles familiars orgànics. L'exemple de Jesús León és ara imitat per diverses comunitats veïnes, que també han creat vivers comunitaris i organitzen temporalment plantacions massives.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada