"La sostenibilitat és addictiva"

Entrevista a Jim Merkel, autor de 'Simplicidad radical (Huellas pequeñas en una tierra finita)', editat per la Fundació Terra.

Una entrevista de Xavier Borràs per a Ecodiari

'Simplicidad radical' és una mena de manual sobre l’austeritat ecològica que volfer-nos conscients de la nostra petjada ecològica, és a dir, de la quantitat d’espai terrestre i marítim que fa falta per proporcionar tot el que consumim i absorbir els residus produïts. Arreu on va a explicar què és això de la simplicitat radical i l’empremta ecològica, Merkel, que viu amb menys de 5.000 euros a l’any, predica tothora amb l’exemple, cosa que no es pot dir de tothom.

Mentre llegia el llibre, he tingut la sensació que la teva proposta era fruit d’una mena de viatge iniciàtic; com si haguessis tingut una «il·luminació» a la manera budista.

Va ser així. La vida de vegades et posa en unes situacions determinades perquè t’adonis de les coses. Jo era a Suècia, per un viatge de negocis, en un hotel molt car i luxós i vaig veure per televisió el desastre del petrolier Exxon Valdez i de sobte vaig pensar què estava passant al món: dónes per fetes tantes coses que quan te’l mires amb una altra mirada, amb uns altres ulls, pots començar a canviar. Si assenyales amb el dit aquesta terrible companyia petroliera, pel cap baix tres dits més de la teva mà t’han d’assenyalar a tu mateix. Molts cops se’ns presenta aquest tipus de situacions, però realment fem alguna cosa per transformar-les? Per alguna raó desconeguda jo estava obert a aquest canvi –tots hauríem d’obrir-nos a la possibilitat de sentir que podem canviar–; de fet, jo exercia una feina molt professional, d’enginyer, venent armes de l’exèrcit nord-americà. Molts de nosaltres estem oberts a fer un canvi, però massa sovint no ens ho permetem.

Som addictes a aquest estil de vida occidental, consumista i forassenyat. Com es pot ser, doncs, «radicalment simple» en un món tan complex?

Antigament, quan no hi havia automòbils, hi havia els carruatges: no hi havia carreteres asfaltades i si es passava per un lloc on havia plogut i hi havia molt de fang, doncs passava que se’t podia encallar el carro, no hi havia manera d’anar ni endavant ni endarrere; aleshores, en certa mesura, s’ho havien de prendre bé, relaxadament diríem avui, i anaven en un camp o en un turó i feien un pícnic i pensaven en una altra manera de sortir del fangar. Què és, doncs, el que ens motiva per sortir d’aquesta mena de situacions? Ho he preguntat a alguns psicòlegs i m’han dit que el que motiva la gent, generalment, és el dolor. Jo, que sóc nord-americà, si penso en el milió d’iraquians que ha mort el govern dels EUA, no podria posar benzina al meu cotxe..., cada cop que posem benzina hi ha aquest dolor. El dolor, doncs, és un motiu. Un altre motiu és l’amor, l’amor és molt potent.

Quan t’enamores, els primers temps pots fer el que vulguis, trencar tots els esquemes…, el que et proposis: l’amor és més fort que res. Aleshores, canviar no és cap sacrifici, és molt fàcil. Si ens permetéssim d’enamorar-nos de la mare Terra com ho fem d’altres éssers humans, tot canviaria molt i seria més senzill ser radicalment simple. Per canviar el món hem d’estar enamorats de la mare Terra. Per això hi ha una part del meu llibre on invito la gent que passi més temps a prop de la naturalesa, perquè realment és molt bella: els arbres, els rius…, ens aniria d’una altra manera si ens enamoréssim de la terra. Fins i tot un enginyer com jo té el seu costat romàntic! Fins i tot aquell tipus, l’executiu encorbatat que va tot tibat i ben clenxinat pel carrer, es podria permetre de fer aquest canvi.

En els teus habituals «tours» –les gires com la «No Oil» que ha organitzat la Fundació Terra–, és cert que hi ha gent, executius com els que has citat, que són capaços de fer un pas endavant, de canviar?

Jo mateix era en aquesa mena de món dels executius: era un enginyer que vestia trajo i corbata, i era bona persona i vàlid com sóc ara, però em vaig donar l’oportunitat que podia…, que era possible canviar. Per això entenc prou bé aquesta gent que si fa no fa són com jo era aleshores. De fet, tenim molts prejudicis sobre l’aparen
ça de la gent, sobre el treball que fan, etcètera. Per a mi és important no jutgar la gent de cap manera; quan veig gent que tenen una gran casa, molts cotxes, tot plegat…, tracto de no jutjar-los, si més no, no jutjo les persones que hi ha rere tot això. Quina mena d’arrogant seria jo per fer qualsevol mena de judici sense conèixer-los? Rere cada persona hi ha un ésser humà que pot canviar la seva manera de viure, la seva petjada ecològica.

És, doncs, una proposta per a tota mena de gent…

Penso que la meva proposta pot ser assumida per tothom. Mira, jo vaig presentar la meva candidatura en una de les millors universitats dels EUA, Dartmouth College (Hannover, New
Hampshire), per ser coordinador de sostenibilitat. Hi havia 120 candidats i em van triar a mi, que havia escrit aquest llibre tan «radical». Hi començo a treballar l’1 de juliol i sento que, veritablement, s’està produint aquest canvi.

Però creus que tenim consciència de la nostra petjada ecològica?

Tots sabem que fem mal a la Terra, d’una manera subconscient, és clar; no prenem consciència, per exemple, de com s’ha fet aquesta taula –assenyala la taula on som asseguts–, d’on ve, com s’ha fet…, però en el subconscient sí que sabem que la terra cada cop està més malmesa. Si preguntes a qualsevol persona quin serà el futur dels seus fills, segurament la majoria et diran que no serà pas tan bo com el temps i el lloc que ells han viscut. De tota manera, hi ha com una mena de subconscient col·lectiu que sap que fem mal a la terra i que en podem prendre consciència i canviar.

Creus que la teva proposta podria influir en les administracions públiques, en els polítics que ens governen?

Crec que sí. Però perquè realment es produeixi aquest canvi hi ha d’haver un canvi cultural. Un petit grup que cridi molt, potser aconseguirà alguna cosa, però sempre tindrà dificultats i obstacles per tirar endavant. Del que es tracta, de fet, és que s’expandeixi la necessitat de canviar arreu i que els governs s’adonin del que demana la gent. Després de l’atemptat de Madrid, molta gent va decidir que calia fer alguna cosa i van fer que canviés el govern. Quan la cultura d’un poble decideix que cal caminar cap a la sostenibilitat, doncs, s’hi adreça decididament.

Parles de tres instruments, per poder adreçar-nos cap a aquest canvi: la petjada ecològica per aprendre a reduir el nombre de recursos naturals que no danyin el planeta, la «borsa o la vida» per aprendre a gastar molt menys i viure igualment feliç, i acostar-nos a la naturalesa per conèixer-la, estimar-la i estimar-nos. De fet, tan senzilla com sembla aquesta proposta «radical» i tan difícil com se’ns acut que es pot portar a terme…

Les eines que proposo per canviar no són la clau. Una eina, un instrument, conté la idea, la llavor, perquè es pugui produir el canvi. Si llegeixes el llibre i se t’acut una idea per fer més sostenible la teva vida i cent persones més fan el mateix que tu, ja tenim cent idees possibles en el mateix objectiu. De fet, hi ha com un component addictiu en tot plegat; un cop comences a seguir aquesta idea, la teva vida comença a canviar, a ser millor: tens més temps, gaudeixes més dels teus amics, deixes de tenir deutes –o no en tens tants–, estimes més la naturalesa, ets més conscient del que t’ofereix la vida, de les coses senzilles.

Gairebé sense adonar-te’n es produeix el canvi i com que et sents millor, físicament i espiritual, això t’omple i pot ser que li encomanis a algú. Segurament no ens agrada haver d’anar amb cotxe i estar aturats en un embús molt de temps o moltes altres coses que fem rutinàriament, així que és fins a cert punt lògic que a tothom li pugui seduir la idea de canviar aquest estil de vida. En comptes de la rutina diària de fer el camí cap a la feina, hi ha aquest altre camí que pot ser més motivador i alliberador.

A Europa, com ja es va fer fa temps a través de pensadors com Denis de Rougemont o René Dumont, es torna a parlar del «decreixement», sobretot per fer front al que s’ha batejat com el «capitalisme verd», que postul·la l’anomenat «desenvolupament sostenible»: la necessitat del sistema de continuar creixent, encara que sigui a costa de pintar-se una mica de verd. Com encaixaria la visió del decreixement amb la teva proposta de simplicitat radical?

La meva impressió és que als Estats Units això està passant tant com a Europa, però és ben bé el que dius: es crea una «economia verda» però que comporta les mateixes conseqüències. La terra és una, és finita. Per exemple: parlar per telèfon amb els astronautes que hi ha a l’espai, quants planetes costa? De qualsevol manera, l’estil de vida europeu és si fa no fa la meita de l’americà, pel que fa a la petjada ecològica, però fins i tot així és el doble del que hauria de ser. Els europeus esteu 12 vegades per damunt del que seria un sistema de vida sostenible, fins i tot amb famílies més petites, com és el cas d’aquí. Cal precisar que el 60% de la humanitat viu amb 520 dòlars anuals.

El món desenvolupat no s’adona que la majoria de la gent malviu perquè nosaltres puguem viure bé. Fins i tot sabent i essent conscient que passa això, els europeus, els nord-americans, els japonesos, els australians…, tot el que és el primer món, encara en volem més, més coses materials, no pas per aconseguir més qualitat de vida (espiritual, cultural…), sinó un estàndard de vida, més quantitats del que sigui a qualsevol preu (ecològic). Voler posseir més coses de les que tenim. La mare Teresa, quan va anar als Estats Units, es va sorpendre del la pobresa que hi havia, però es referia a la pobresa espiritual, no pas a la material. És molt senzill: si els que més consumeixen deixessin de fer-ho en tanta quantitat per deixar que els pobres pugessin una mica i creixéssim en més riquesa espiritual, el canvi seria prou fàcil. De fet, som molt individualistes i egoistes; si al matí, quan em llevo, tan sols em preocupés de mi mateix seria molt infeliç.

Evidentment, l’interessant és preocupar-nos de la família, de la comunitat, ser més conscients del món que ens envolta. La societat capitalista, però, és molt individualista i aquesta és la causa del desequilibri.

En el llibre parles de l’experiència que vas viure a Kerala (Índia), on amb un producte nacional brut (PNB) per càpita (360 dòlars) equivalent als nivells de consum del tercer món, viuen amb una qualitat de vida similar a la dels països del primer món. Com es pot entendre, això?

Quan li vaig preguntar a un jove de Kerala com era que vivien d’aquella manera, em va respondre que tenien una ment «cooperadora», que viuen en un esperit comunitari; no esperen que el govern, per decret llei, els digui què han de fer o com han de ser…, la manera com han viscut i viuen i la seva cultura els fa més generosos amb la gent que els envolta. Aquí, potser fa cinquanta anys molta gent era així: generosa per naturalesa, però això sembla que en molts casos s’hagi perdut. El que és interessant es veure que es mouen coses i és molt bonic de poder aprendre’n i gaudir-ne. Estem molt acostumats a viure en una economia global i no ens aturem a pensar, per exemple, d’on vénen els aliments que mengem; per això té molt d’interès i és molt important el sorgiment d’aquesta xarxa cooperativa, que creix sobretot des d’internet.

Quants anys necessitaríem perquè els aparentment petits canvis que proposes puguin beneficiar tot el planeta?

És molt difícil fer profecies, sobretot si la humanitat no fa el que cal. De moment, l’únic que veiem és que ens estem carregant la Terra. Pensem un moment en això: què passaria si visquéssim en un edifici de 100 plantes i cada dia baixéssim al soterrani per treure’n 200 maons? És un símil que esdevé terrorífic si pensem que cada dia desapareixen 200 espècies a la Terra.

L’ésser humà sembla que hagi d’esperar que passi una cosa terrible per despertar; en anglès s’ha batejat com a «nimby» (not in my back yard / no al meu pati del darrere), els que es converteixen en «ecologistes», fins i tot radicals, quan els treptigen l’ull de poll, però que un cop resolt el seu problema, la majoria s’obliden de l’ecologisme i de la mare de déu de Gallifa, i una minoria es fa conscient que, efectivament, cal canviar. Vol dir que cada vegada ens adonem més que, també, en el fons som persones intel·ligents i que potser no cal que esperem a l’últim moment per fer els canvis necessaris per viure en el nostre planeta i no haver de sortir-ne cames ajudeu-me (si és que algun dia en poguéssim sortir!).