Fa 100 o 150 anys, les úniques repúbliques relativament dignes
d'aquest nom es comptaven amb els dits de la mà, dos d'ells assignats
a la Confederació Helvètica i a la Unió Nord-americana. En tots dos
casos, repúbliques federals, governades a multinivell (òrgans locals,
òrgans estatals o cantonals, òrgans federals o nacionals). Una i altra
s'havien forjat en la lluita contra l'autoritarisme monàrquic, dels
Habsburg (i dels Borbó i dels Bonaparte) l'una, del King George III
l'altra. En tots dos casos hi havia una transformació ràpida i
implacable des d'una economia agrària a una economia industrial amb un
paper predominant de les finances, que duria els Estats Units
d'Amèrica a suplantar el Regne Unit de la Gran Bretanya com a potència
mundial.
Potser d'aquella època ha quedat en la cultura democràtica
nord-americana i suïssa la rellevància dels referèndums populars per
triar una mà de coses. La iniciativa ciutadana en la convocatòria
d'aquests referèndums també és notable, cosa que contrasta amb la
concepció dels referèndums que tenia, per exemple, Napoleó III o, més
a prop en el temps, Francisco Franco. Els referèndums que es convoquen
des del poder tenen gairebé sempre garantit l'èxit: el SÍ. De vegades,
apareix un NO, però no sé si sap fins quin punt no era un NO desitjat
pel propi govern que feia campanya per al SÍ.
Malgrat les manipulacions que tenen els referèndums, suposen un
exemple de "democràcia directa". A diferència de les eleccions de
representants, on es voten persones, partits o coalicions, en els
referèndums hom ha de respondre una qüestió. Fins a cert punt, els
representants polítics, els partits i les coalicions poden orientar el
vot dels seus seguidors, o àdhuc condicionar-lo. Però, amb tot, cal
respondre personalment una pregunta. Que, després, la cosa sigui
vinculant o no, ja són figues d'un altre paner.
El cas és que la premsa democràtica europea ha reaccionat de molt
males maneres a la proposta d'un referèndum a Grècia sobre l'operació
de "rescat" als creditors del deute grec. Els arguments esgrimits
s'assemblen perfectament als esgrimits contra la concessió del sufragi
universal (inclòs, especialment, el sufragi universal femení) o als
esgrimits per retallar atribucions als parlaments d'elecció més o
menys popular en pro d'òrgans com la Reserva Federal o el Banc Central
Europeu. Poques vegades des dels editorials del poder i, el que és
encara més significatiu, des de les trones del poder formal, s'havien
sentit arguments pre-autoritaris tan descarnats. La retòrica
democratiquera que havia fonamentat el "nou ordre mundial" post-1989
s'està desfent tan bon punt pensen que no poden guanyar ni totes les
eleccions ni tots els referèndums.
http://didaclopez.blogspot.com/2011/11/no-els-agraden-pas-els-referendums.html
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada