dijous, 9 de gener de 2014

Carles Boix defensa TV3 davant els atacs d'un opinador del Wall Street Journal

Imatge en línia 1

Després d'haver llegit la crònica de David Román 'Què hi ha a la televisió catalana? Separatistes' (The Wall Street Journal, 2 de gener de 2014), hom ha de concloure que TV3, el canal de televisió pública de Catalunya, és monolític, esbiaixat, car i, fins i tot, amb tirada al racisme i a la discriminació ètnica. Però, a parer meu, l'opinió del senyor Román, que es basa en un conjunt força desequilibrat d'entrevistes, no podria ser més allunyada de la veritat.

Per causa de la seva estructura de govern, el sistema de televisió públic català, que inclou TV3 (com a canal d'audiència generalista) i uns quants canals especialitzats, és molt plural. Té un consell d'administració que ha de ser designat per una majoria qualificada de dos terços del parlament català i, per tant, inclou una part destacada dels partits de l'oposició. Un comitè assessor de programes també és designat pel parlament. Tots dos òrgans són controlats regularment per una comissió parlamentària i un consell assessor format per professionals dels mitjans.

D'acord amb la seva missió principal de servir el públic català i de respectar els principis democràtics, els programes d'informació de TV3 són justos i amplis, tant en el contingut com en la cobertura. A TV3 he tingut l'oportunitat de participar en debats (una característica habitual dels programes del matí del canal principal) amb tertulians que representen una àmplia varietat d'opinions: des de periodistes que treballen per a diaris molt conservadors favorables al centralisme fins a escriptors d'esquerra radical.

La cura amb què la xarxa de televisió pública catalana s'acosta a la doble funció d'entretenir i d'informar es palesa en les qualificacions. TV3 lidera actualment les audiències a Catalunya. D'acord amb les anàlisis de GfK, una de les principals empreses de màrqueting del món, TV3 també encapçala les qualificacions qualitatives entre tots els canals d'audiència general (tant de parla catalana com espanyola). El 2012 obtingué una puntuació de fiabilitat del 96,3% i la d'imparcialitat fou del 92,2%. Perquè siguem justos en la comparació, i també d'acord amb la GfK, la televisió pública dels Països Baixos va obtenir un 71% en fiabilitat l'any 2006. Els canals comercials neerlandesos van obtenir un 58%. D'acord amb l'informe anual del 2012-2013 de la BBC, la cadena britànica va obtenir un 83,1% en la qualitat general.

El finançament de la xarxa català prové de dues fonts: la publicitat comercial i els subsidis públics. Les subvencions públiques van pujar a uns 30 euros (o 40 dòlars) per cap el 2012. Això és menys que la quantitat rebuda a través de llicències de televisió en els països europeus que els utilitzen per a mantenir els seus canals públics. Suposant una llar de quatre persones (per quota de llicència de televisió), el 2011 el cost per cap de la televisió pública va ser de 130 dòlars a Suïssa, 121 a Noruega, 58 al Regne Unit i 38 a Itàlia.

El senyor Román també escriu que a la televisió catalana els personatges com 'un perdonavides, una prostituta o un delinqüent' parlen en espanyol. Se'n dedueix que tots els altres personatges no hi parlen i que la televisió catalana estigmatitza intencionadament els espanyols com a ciutadans de segona categoria. L'afirmació és sorprenent. Els programes estrangers són doblats al català estàndard --d'acord amb les normes aprovades per la xarxa i defensades per una supervisora--. En les produccions pròpies els actors catalans parlen català --certament, seguint les seves variants dialectals--. És cert que els espanyols mai no es doblen en programes informatius, però estic segur que el senyor Román no es referia a ells. Seria molt bo que el senyor Román recolzés les seves afirmacions sobre l'ús de la llengua amb dades específiques.»